Enric Sagnier Patronat Ribas

Enric Sagnier i Villavecchia

publicado en: Arquitectura, Posts, Sense categoria | 0

Enric Sagnier i Villavecchia

Enric Sagnier i VillavecchiaEnric Ferran Josep Sagnier i Villavecchia va néixer a Barcelona el 21 de març de 1858 i morí l’1 de setembre de 1931.

Fill de Lluís Sagnier i Nadal, home d’una solida formació humanística que inculca al seu fill, juntament amb la seva esposa Clementina Villavecchia i Brugueras.

Enric Sagnier va cursar el batxillerat com alumne intern al col·legi Coll de Valldèmia a Mataró. Va estudiar música i violí amb García Robles i Gimferrer i pintura al taller del pintor del Poble Sec, Simó Gómez i a l’Escola de la Llotja. Compaginava els estudis amb la practica de l’esport, el 1913 formà part de l’equip d’hoquei del Reial Polo Jockey club.

Obtingué el títol d’arquitecte a L’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 22 de març de 1882. Treballa com ajudant de Francisco de Paula Villar Lozano professor de l’Escola d’Arquitectura.

El 1900 va ser President de l’Associació d’Arquitectes, precedent del l’actual Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Fou membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, tresorer en la primera junta el Cercle el 1893 i president el 1903.

El 1904 juntament amb Domènech i Montaner va aixecar els plànols del terreny del futur Palau de la Musica Catalana.

Va ser Diputat provincial en dues ocasions, la primera el 1903 quan es presentà a les eleccions del 8 de març encapçalant la llista de la Lliga del Districte II, com a representat de l’organització catòlica conservadora Centre de Defensa Social de la que n’era vicepresident segon i la segona vegada com a ponent del Foment.

El 1907 tingué lloc la V Exposició Internacional de Belles Arts e Industries artístiques a Barcelona, impulsada per Manel Fluxà en la que hi participaren 100 expositors, hi havia 2000 obres repartides en 30 sales cada una d’elles decorada per un artista local, la de I. Zuloaga decorada per M. Utrillo, la de C. Meunier per M. Fuxà, les d’Anglaterra per A. De Riquer i les de França per E. Sagnier.

El 1911 entrà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, on va ser consiliari segon.

El 1923 li fou concedit pel Papa Pius XI el títol pontifici de Marquès de Sagnier desprès de la construcció de l’església de la Mare de Déu de Pompeia de Barcelona.

El 10 de juliol de 1928 entrà a formar part de la família de Sa Santedat, tot ocupant el càrrec de cambrer secret de capa i espasa.

Va ser arquitecte suplent de la Diòcesi barcelonina. També treballà pel Monestir de Montserrat.

Fou vocal de la Junta de Museus de Barcelona i també vocal de la comissió executiva de la Societat Cívica La ciutat jardí.

Fou Conseller de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, 1913.

Participà com a membre en el jurat del concurs del Palau Nacional.

Sagnier era un treballador incansable, contava amb el suport familiar i en especial de la seva esposa Dolors Vidal-Ribas i Torrents que no dubtava a ajudar a Sagnier en el seu treball fins i tot en la delineació de plànols. De la seva unió amb Dolors nasqueren tres fill, Josep M., Enric i Ignasi. Josep M. Fou qui continua l’ofici patern i heretà en un primer moment el seu estil i també els seus clients, fou qui acaba el Sagrat Cor del Tibidabo desprès de la mort del seu pare.

Enric Sagnier tenia una gran capacitat de treball, fet que li permetia treballar amb diversos projectes alhora.

L’Ajuntament de Barcelona va reconèixer la seva obra en diverses ocasions tot atorgant-li la Medalla d’Or Extraordinària de l’Ajuntament de Barcelona, el 1901 per la Casa Juncadella de la Rambla de Catalunya. El 1916 pel Grup Benèfic de l’ Institut Provincial de la Protecció d’Infància i Repressió de la Mendicitat als carrers Pamplona, Wad-Ras. També va rebre l’Encomienda de l’Ordre d’Alfons XII.

Era uns dels arquitectes preferits per la burgesia barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX, fet que es reflecteix en l’ornamentació de les façanes dels edificis projectats, les quals feia molt personalitzades. En les façanes es deixava influir més per la moda imperant, mentre que els seus interiors eren pràctics i acords amb les necessitats dels promotors, alhora que seguia unes pautes més tradicionals.

Sagnier va crear una tipologia que s’adaptava a les necessitats del moment, per aquest motiu va arrelar i va ser acceptada en la projecció de les cases entre mitgeres de l’eixample barcelonès. Les escales les comunicava amb els patis centrals amb il·luminació zenital, feia distinció de dos sectors, nit i dia, és a dir, la façana i l’interior. Projectava l’estructura continua de les parts en dos direccions perpendiculars corresponents a les parets de càrrega.

La figura de Sagnier és un bon exemple per entendre el canvi que s’estava produint en aquell moment en l’organització del treball, on el mestre d’obres passava a segon terme, mentre que l’arquitecte prenia tot el protagonisme, essent l’encarregat de coordinar els diversos oficis de la construcció en les edificacions.

Malgrat tenir una dilatada carrera professional la seva figura quedà eclipsada pels dos grans arquitectes Domènech i Montaner i Gaudí alhora que queda desplaçat pels dos jover arquitectes Jujol i Masó, tal com va exposar Oriol Bohigas en un acte en el que va participar sobre Enric Sagnier el 1998 al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona.

Sagnier, va treballar de jove amb Domènech i Èstapà a les obres del Palau de Justícia (1887 – 1911). El 1895-1902 va fer l’edifici de la Nova Duana juntament amb Pere García i Faria i el 1901 el Palau Planas al Passeig de Gràcia.

Fou ajudant de Puig i Cadafalch i de Domènech i contà amb la col·laboració de l’escultor Eusebi Arnau.

En els seus edificis trobem la recerca de l’originalitat en la composició i en la decoració a partir dels elements clàssics que preferentment utilitzà. Normalment en les façanes utilitzava pedra de Montjuïc i les decorava amb relleus escultòrics.

La capacitat pel treball i l’originalitat portaren a Sagnier a projectar un gran nombre d’edificis en els quals deixà entreveure el domini de l’empremta dels estils passats, clàssic, barroc, rococó francès, gòtic violletià, mudèjar, els combinà i donà com a resultat unes cases d’estils ben diferenciats tot i sent projectades en un mateix moment. La combinació d’estils li permetia adaptar-se a qualsevol situació i als canvis de moda que el seu públic, preferentment l’alta burgesia i les institucions religioses li encarregaven en una ciutat que s’estava expandint.

Podríem dir que la seva obra passà per tres moments diferenciats: eclèctic, modernista i classicitzant. Adequa les estructures del passat a les noves necessitats. Incorporà nous materials com el ciment. El fet que actualment els seus edificis es conservin o siguin rehabilitats dona una idea de la qualitat i perdurabilitat de les seves construccions.

En edificis con el convent de Jesús Maria a Sant Gervasi i a la casa n. 2 del Passeig de Gràcia el goticisme resulta molt marcat, posteriorment aquest estil ja no serà tan pronunciat i poc a poc anirà prescindint d’aquets elements, només els utilitzarà com a elements decoratius com per exemple en les cases xamfrans del carrers Girona-Ausias Mach i Alí Bei. A la Caixa de Pensions de la Via Laietana realitzat el 1917 utilitza l’estil neogòtic més renovat.

Així mateix hem de parlar de l’evolució dels seus edificis cap el rococó francès, un bon exponent del quals és la torre Arnús del Tibidabo del 1904 i la Casa Fargas a la Rambla Catalunya n. 4 del mateix any, entre altres edificis. Autor també d’obres més convencionals con el convent i l’església de Pompeia dels pares Caputxins, el Patronat Ribas i del temple de l Tibidabo aquest últim acabat pel seu fill Josep M. Al final de la seva vida va projectar edificis evocant altres estils com l’església de Sant Josep Oriol d’estil renaixentista el 1926.

  M. Àngels Canut

Historiadora de l’Art

Pots llegir el post sobre la Casa Antoni Roger