JOIERIA MODERNISTA
L’Exposició Universal de 1888 i l’expansió industrial del moment donaren un important impuls a Barcelona. Barcelona es projectà com una ciutat moderna i inquieta on la burgesia i la classe treballadora tenien un important paper. Aquest impuls arribà a totes les vessants artístiques del moment, arquitectura, pintura, escultura, música, literatura, poesia, joieria…
La joieria i l’orfebreria passaven per un període de transformació, el que tradicionalment havia estat un ofici artesà es convertia en un ofici artístic, les peces tenien un caire innovador i passaven a ser petites obres d’art, prenen cada cop més protagonisme en els actes socials, en la vida quotidiana, en l’aixovar i la decoració de les cases.
L’ornamentació neoclàssica de la joia isabelina deixava pas a les formes ondulants i flexibles de la joia modernista que a la vegada incorporava un nou temari, on la figura femenina i la natura, nenúfars, lliris, roses, peixos, dragons i tota mena d’insectes s’unien en una mateixa peça reben un tractament més estilitzat. La descoberta de l’art japonès va incidir en aquestes estilitzacions de línies asimètriques. Aquesta joia renovada era més propera a la moda del vestit femení, en el qual predominaven els tuls i els brodats, les joies s’adequaven a les noves tendències del vestit i fins i tot en les mateixes joies podem trobar semblances amb els brodats o amb els doblecs de les robes que es portaven en aquest moment.
El recent descobriment de les mines de diamants Sud-africanes, va tenir una clara incidència en les peces. Poc a poc, cap el 1869 els diamants s’introduïren en el mercat de París, això va provocar un canvi en el desenvolupament tècnic i artístic de la joieria.
La suma d’aquests factors influiren d’una manera molt important a la joieria, no tan sols en el temari sinó també en la tècnica, el cisellat, el gravat i l’esmalt, per primera vegada es realitzaran a Barcelona esmalts translúcids, és posaran de moda i passaren a ser coneguts com esmalts de Barcelona. Els esmalts reprengueren el protagonisme que havien tingut en l’orfebreria catalana als segles XIV,XV i XVI, eren els encarregats omplir de color les peces juntament amb les diferents pedres utilitzades.
A Barcelona aparegueren els primers tallers d’esmalts sobre metall, provinents de la casa Millenet de Ginebra, era el moment en què els petits tallers familiars s’anaven industrialitzant. Destaquem la figura de Lluís Masriera que havia aprés l’ofici d’esmaltador a Ginebra i a París, aprengué de René Lalique i Fabergé, capdavanter de l’orfebreria modernista a França. De tornada a Barcelona Lluís Masriera, que en aquells moments el seu establiment passava per una crisi, va decidir fondre totes les peces que tenia, i gràcies als coneixements adquirits sobre l’esmalt pintat, va dur a terme la realització de joies inspirades en l’obra de Lalique, les quals varen tindre un gran ressò i una gran acceptació per part del públic fins i tot els propis joiers de la ciutat les imitaren, aquestes peces més tard arribaren a la resta d’Espanya i a sud-americà.
Lluïs Masriera era president de l’Acadèmia de Ciències i Arts, fundador i director de la revista quinzenal ·Estilo, dedicada a les arts decoratives através de la qual el 1906 reconeixia la bellesa del treball fet a mà. Fou vicepresident del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1913 pronuncia com acadèmic una conferència titulada La caída del Modernismo tot anunciant l’arribada del Noucentisme.
M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art
Text del 2004