Pintura contemporània: Pedro Estelrich

publicado en: Art, Pintura, Publicacions | 0

Text de M. Àngels Canut

pel catàleg de pintura contemporània de l’artista

Pedro Estelrich

Gràfiques Andorranes, 2004

 

Pedro Estelrich

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pedro Estelrich Rifà

(Barcelona, 1962)

A primer cop d’ull, la pintura que ens ofereix Pedro Estelrich ens pot semblar dura i densa, però, en apropar-nos, anem sentint la calidesa que transmet a partir d’una paleta de tardor on predominen els ocres, els sienes i un ventall de blancs, en un itinerari per colors i textures que es contraposen agosaradament a les pinzellades de vius colors. Al traç gestual s’hi afegeix l’enginy del collage. Un assemblage que no pot defugir la professió de l’artista d’antiquari i restaurador, com tampoc la vocació de col·leccionista i apassionat de l’arqueologia.

A finals dels setanta plasmava, a les aquarel·les de la seva jovenesa, l’essència del món mediterrani: paisatges mallorquins fets des d’una cambra oberta damunt del mar de Can Picafort, una atalaia des d’on estudià la llum i els colors que imprimiria després a les seves obres, on la terra, el mar i el cel es confonen en perfecta harmonia sense escatimar-hi pinzellades notables, amples i dinàmiques.

Pedro Estelrich enceta, els anys vuitanta, una etapa més introspectiva, intimista i barroca, a la recerca d’un univers particular. Incorpora mapes a les pintures mitjançant la tècnica del collage, a l’encontre d’un punt de referència; els negres adquireixen més importància. En una mateixa obra pot conjuminar la pintura, l’objet trouvé, les textures rugoses i sobresortints, els forats a manera de cràters com el més escarpat penya-segat, per conferir a la pintura un relleu de caire escultòric. L’assemblage com a vehicle d’expressió serà determinant en aquesta etapa. Els colors emprats són preferentment obscurs. De vegades, els vernissos prenen cos regalimant damunt l’obra en un controlat abandonament i fixen, alhora, els elements de referència històrica incorporats del seu taller de restaurador ‑‑trossos de roba de segles passats i de llençols d’un antic convent de clarisses de Sòria, bocins de ceràmiques romanes provinents de terres llunyanes, fetitxes de col·leccionista‑‑ que conformen la pintura matèrica d’un període de consolidació pictòrica.

En aquesta nova exposició, l’artista ens mostra una selecció de la tasca desenvolupada els darrers quatre anys. El dibuix pren major rellevància, aclareix els tons de tardor i hi ha, en definitiva, un enriquiment cromàtic que atorga a l’obra un bri d’optimisme. Les resines naturals i sintètiques passaran a formar part d’aquesta pintura combinada. Arran de les estades a les Garrigues, començarà a impostar la llum i traspassarà a l’obra la calor de la terra. Fins i tot els temes retroben l’entusiasme de la primera època, sovintegen les finestres, retroba els paratges que coneix i estima ‑‑les cases de Cervià, el port de Cala Ratjada, Can Picafort‑‑, i la poesia de Pessoa, en una ampliació del repertori temàtic.

Es tracta d’una pintura experimental i complexa que es compon d’una amalgama de sensacions i impulsos, sentiments continguts, sensibilitats plasmades damunt suports resistents, de fusta reciclada: els palets. Res no és fortuït a l’obra de l’artista. El suport no ha estat elegit a l’atzar, res de més resistent i transportable que un palet per omplir-lo amb el pes de tota la càrrega emocional i creativa esmerçada en cada obra. Un receptacle on els continguts s’emmagatzemen amb equilibri i mesura.

El treball dut a terme per Estelrich és ampli i minuciós, res no cau en l’oblit a l’hora de construir un quadre: el tema escollit, els pigments i materials que el conformen, el suport, el marc que construeix ell mateix recorrent, de vegades, a fustes envellides de manera natural pel pas de temps o bé a finestres caduques. Un títol enginyós, irònic i entrebancat culmina cada obra.

 

M. Àngels Canut

Historiadora de l’Art

Barcelona, abril del 2004