Article de M. Àngels Canut que porta per títol
Manuel Capdevila a l’Escola Massana
publicat a la revista Serra d’Or
n. 531 març del 2004
Manuel Capdevila a l’Escola Massana
Creació de l’Aula Oberta de Joieria
Manuel Capdevila, Barcelona, 1910 – 2006
Durant la segona meitat dels anys trenta, Manuel Capdevila s’endinsà en el projecte de dignificar la joia. Entenent-la com un mitjà d’expressió artística, hi féu prevaler el fet artístic per damunt de l’artesà. Hi incorporà materials poc usuals, senzills de poca vàlua i perdurables: palets de riera, fustetes, pedres de platja, petxines, coralls… elements naturals que amb una mínima manipulació adquirien una gran bellesa. Alhora, defugia el procés d’industrialització que havia afavorit la decadencia de la joieria.
Aquest postulat fou compartit pel FAD i per l’Escola Massana i recollit per un grup d’intel·lectuals i crítics d’art que, amb el seu suport, col.laboraren al restabliment de l’esperit artístic que la joieria havia assolit anteriorment amb els joiells dels Masriera.
A l’Escola Massana és fomentaven les ensenyances de les arts sumptuàries i decoratives, especialment les d’aquells oficis artístics la tradició dels quals corria el perill de caure en l’oblit. El 1956 ocupà la direcció de l’escola Lluís Maria Güell, que el 1958 començà a planejar-ne els actes commemoratius del 30è aniversari. Per a l’esdeveniment, comptà amb la col·laboració dels exalumnes Manuel Capdevila, Jordi Mussons i Enric Cluselles.
Així, es preparà l‘Exposición Conmemorativa del XXX Aniversario de la Escuela Massana Conservatorio Municipal de Artes Suntuarias, que tingué lloc el 1959 a l’Antic Hospital de la Santa Creu. Capdevila hi participà com a exalumne presentant pintura i diverses peces de joieria, entre les quals cal destacar els fermalls obrats a París el 1937. L’Exposició fou el testimoniatge de la tasca desenvolupada per l’escola al llarg dels anys i de l’adaptació als nous corrents estètics.
Güell, coneixedor de l’obra i l’ideari de Capdevila, va voler col·laborar-hi amb el projecte de crear dins l’escola l’Aula oberta de joieria. En ocasió dels actes commemoratius, li n´oferí la direcció a Capdevila, atorgant-li confiança i llibertat perquè la disposes i la dirigís segons el seu criteri. Capdevila acceptà, amb la condició que la proposta inicial s’ampliés per tal de poder destinar una part del programa al vessant artístic i una altra al tècnic, ambdós vinculats entre si, l’un al servei de l’altre. Així doncs, la joieria i l’orfebreria quedaren integrades en el quadre d’ensenyaments tècnics i pràctics de l’escola i dins l’àmbit de les Belles Arts.
Aquests ensenyaments eren una necessitat imperativa, ja que els alumnes aprenents de joieria i argenteria eren cada cop més nombrosos dins l’escola, en detriment dels tallers professionals, on cada vegada n’hi havia menys. Els nous deixebles eren joves il·lusionats, interessats per la creació plàstica i per l’aprenentatge de l’ofici, que necessitaven algú que dirigís les aspiracions bàsiques per a convertir-se en bons joiers i orfebres. Les joies fetes a l’escola estaven lliures dels condicionaments comercials, els alumnes podien gaudir de les possibilitats creatives alhora que cercaven solucions per al desenvolupament de les seves propies idees, a diferència dels tallers on treballaven, on això no era possible perquè el programa de treball estava cenyit a les circumstàncies laborals de la producció.
L’Escola fomentava i vetllava la sensibilitat artística, alhora que formava nous creadors. Hi havia una profunda compenetració entre deixebles i mestres, i es deixava un marge ampli d’iniciativa a l’alumnat. Cada fi de curs s’organitzava una exposició amb els treballs dels alumnes que era seguida pels crítics d’art, qui en els seus escrits descobrien artistes novells.
Capdevila es féu càrrec de les classes teòriques d’ensenyament artístic i de concepte i confià a Antoni Nadal, encarregat del seu taller, la part tècnica, on es duia a terme allò que s’havia après. Les classes, que tenien una vintena d’alumnes, despertaren un gran interès. Saber mirar n’era el títol del temari. Ensenyava als joves deixebles a mirar. Mirar, descobrir, treballar, de la mateixa manera com s’ensenyen totes les arts, la pintura, la música. Mirar, ensenyar a entendre i ensenyar a mirar quan es fa l’obra, i el seu entorn per dins i per fora.
Amb el seu mestratge Capdevila transferí a l’alumnat la idea defensada per l’escola alemanya: l’ensenyament del pensament, d’allò espiritual, i de l’ofici, l’execució, com a parts integrants d’un tot per tal de conciliar el concepte de joia amb els ideals del moment. L’art era el pensament i l’ofici, el llenguatge. Entenent la joia com un mitjà d’expressió, de comunicació, com una realitat sensible relacionada amb altres llenguatges artístics. Uns estímuls que l’aproparien a la nova joieria internacional.
Hi havia llibertat de realització des del punt de vista del disseny. S’inaugurava una etapa que s’apartava de la joieria comercial, i de mica en mica s’endinsava dins del món artístic, apartant-se de l’artesania. S’introduïa també el concepte de disseny industrial i la possibilitat de treballar en sèrie i amb nous materials plàstics.
La incorporació de materials poc usuals en joieria implicà una variació formal i una utilització de noves tècniques de treball. S’ampliaven les funcions tradicionals, sense alterar la funció de la joia com element diferenciador social i personal. El valor creatiu substituí al valor econòmic. Qualsevol pedra podia ser admirada com a preciosa.
L’Escola tenia un programa d’estudi ampli i concís. Aplicats a la joieria, s’impartia dibuix, composició decorativa, estilització, història d’estils, decoració i una introducció de totes les professions de les arts aplicades que periòdicament es donaven en altres aules. S’intentava que els estudis estiguessin plens d’oportunitats i tinguessin l’equilibri necessari per a fornir la base precisa per a dissenyar, segons la tècnica o les possibilitats del moment. S’adquiria una àmplia base de preparació, educació estètica i domini manual.
S’iniciava a l’alumne a les tècniques que es relacionaven amb la seva professió, els oficis auxiliars complementaris de la joieria. S’induïa a l’estudi de les pedres precioses, o al seu coneixement i a l’aplicació estètica dels seus matisos propis. L´aprenentatge de les eines a emprar, com eren, per a què servien, com s’havien d’utilitzar i en quins treballs eren imprescindibles. Un cop apresses les tècniques bàsiques de l’ofici, com el calat, l’ajustat, la precisió de les mides, l’embotit, és familiaritzen amb els metalls, rebien lliçons teòriques en què aprenien tot el referent a la metal·lúrgia dels metalls nobles, fins aconseguir el domini tècnic.
S’ensenyà la importància econòmica del factor temps de taller, els alumnes s’introduïren en el coneixement de preus de cost, en l’establiment d’un pressupost previ i la seva posterior comprovació, estudiant i analitzant l’eventual producció dels possibles errors; i aprengueren la valoració i la taxació dels objectes i l’organització del taller.
En els cursos superiors, assentades les bases de l’ofici, es valorà la iniciativa individual. S’orientava a l’alumne a la realització personal, cultivant-ne les preferències pròpies alhora que s’estimulava la realització del producte de l’enginy i la inspiració. Quan calia, s’exercia la tutela.
Un cop acabats els estudis, podien cercar una especialització en les tècniques dels oficis relacionats amb la joieria. Se’ls continuaven oferint oportunitats des de les altres classes: esmalt, cisellat, repussat… Disposaven d’un taller amb interessants condicions, on es permetia fer les realitzacions personals, dur a terme els encàrrecs particulars i obtenir beneficis econòmics. El professorat actuava com assessor en el perfeccionament de la professió.
Davant el creixent interès per aprendre l’ofici calgué fer una ampliació del curs, Capdevila i Nadal programaren uns cursets d’estiu com una iniciació per aprenents, el de 1962 portà el títol Iniciació a les tècniques de joieria i plateria i tingué continuïtat en anys successius. Posteriorment es podia completar la formació amb els cursos d’ensenyament de joiera i argenteria, ofici, aquest últim destinat a perdrè’s, ja que demana uns mitjans superiors al de la joieria, per la importància de la part mecànica.
Durant el seu mestratge, Manuel Capdevila establí contactes amb l’escola de Pforzheim, Kunst Werkschule, considerada el centre d’avantguarda de la joia, reconeguda arreu del món per la qualitat dels seus professors, capdavantera de la nova joieria els anys seixanta. El director n’era Karl Schollmayer: per ell la joia era un element de decoració personal, ornamentum humanum. Capdevila féu les gestions necessàries per portar a l’escola una exposició de treballs de l’Escola d’Arts i Oficis de Pforzheim, ajudat des d’Alemanya per Klaus Ullrich i Reinol Reiling, professors i amics, com una manifestació inicial de l’intercanvi cultural entre els dos centres de pedagogia artística.
El gener i febrer de 1962 tingué lloc a l’antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona l’exposició que amb el títol Exposición de trabajos de la Kunst Werkschule de Pforzheim, s’exhibí els projectes i realitzacions més característics de les especialitats tècniques cursades a Pforzheim. La qualitat dels treballs exposats confirmava l’alt grau de formació assolit pels artistes d’aquell centre, el més important de l’especialitat a Alemanya.
La secció de joieria presentava unes obres revolucionaries, els professors s’inscrivien en l’avançada de la investigació de l’especialitat a Europa. Malgrat que dins l’àmbit barceloní no transcendí, l’exposició significà un punt de partida, perquè serví d’incitació a l’alumnat. Joiers catalans establiren contacte amb tallers alemanys, hi estudiarien, hi exposaren les seves obres i propiciaren intercanvis en les investigacions. Karl Schollmayer, Reinhold Reiling, Klaus Ullrrich i Herman Start, foren els mestres d’aquesta nova generació; alguns dels alumnes han esdevingut professors de l’Escola Massana i des de les seves aules s’ha creat i promogut aquesta nova tendència que ha seguit camins paral·lels als de l’escola alemanya quant a investigació i divergents en els resultats.
L’exhibició confrontà els treballs d’ambdues escoles. Incidí entre els estudiants catalans, i motivà una profunda reflexió que obrí pas a nous plantejaments de la joieria contemporània i un ventall de noves possibilitats. És confirmava l’orientació de la joia catalana cap als nous corrents europeus, s’afavoria progressivament la relació amb l’orfebreria centreeuropea i es rebia l’influx directe de Pforzheim. Hi havia una creixent arribada de llibres i revistes estrangeres de l’especialitat que juntament amb el creixent procés d’industrialització i la presència dominant dels dissenys i l’assessorament pedagògic, prepararen l’ambient favorable per l’experimentació i la transformació del concepte de joia en mans de la següent generació de joiers.
Els joves catalans que anaren a estudiar a Pforzheim, un cop acabats els estudis, de tornada treballaven a l’Escola Massana com a professors. Des d’aleshores Barcelona no ha deixat de mantenir contacte amb Pforzheim.
De resultats de l’exposició dels alumnes de la Kunst Werkschule, els de l’Escola Massana van ser convidats pels alemanys a preparar-ne una altra a Pforzheim, en la qual havien de presentar els seus treballs.
Quan és va creure que les realitzacions dels alumnes catalans és podien mostrar al públic, és va preparar una exposició de l’Escola Massana a Pforzheim. La mostra donà prestigi internacional a les realitzacions de la Massana i s´en confirmà el caire europeu. La Kunst Werkschule concedí la Gran Placa anual al director i claustre de professors del Conservatori Municipal d’Arts Sumptuàries «Escola Massana», en homenatge a la tasca docent que el centre havia desenvolupat i alhora en commemoració i reconeixement de l’acció cultural conjunta que des de feia mes d’un any havien iniciat ambdues escoles amb l’exposició que l’escola alemanya havia fet a Barcelona. Aquesta recompensa era concedida per primera vegada a un estranger, la qual cosa augmentà més encara la importància honorifica de la distinció.
Per l’Aula Oberta de Joieria passaren professors amb prestigi internacional. Hi acudiren nombrosos alumnes estrangers, per perfeccionar-se la formació artística testimoniant el creixent prestigi aconseguit per l’Escola dins i fora del país.
El 1974 començà a organitzar-se un taller de Disseny i experimentació de joiera. Se’n feu càrrec inicialment Anna Font, i poc desprès en fou el continuador, fins l’actualitat Ramon Puig, que des de la seva aula ha fonamentat un corrent que és seguit per nombrosos deixebles.
M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art