La Submissió del foc
L’escriptor, dibuixant i caricaturista Feliu Elies és referí amb el renom de Dimoni de les arts del foc, a Josep M. Gol, fascinat per la bellesa i singularitat dels vidres esmaltats presentats per Gol a L’Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes, a Paris l’any 1925.
Josep M. Gol és conegut internacionalment pels vidres esmaltats i per la producció ceràmica, activitats que alterna amb el dibuix, la pintura, la litografia i la joieria, objecte de la present exposició.
Les innumerables formulacions, els assajos constants amb les temperatures variables, la perseverant observació dels resultats i l’aplicació del seu enginy el va convertir en un expert coneixedor dels misteris del foc, fent possible la consecució d’uns resultats formals complicats i extraordinaris. Transporta el cromatisme del llenç al vidre, de manera subtil i en ocasions desbordant.
Decora tota mena d’atuells: gots, vols, copes, taces, licoreres, ampolles, plats, safates… amb una ornamentació tant minuciosa com enfarfegada. Gol, reinterpretà amb força imaginació i fastuositat els vidres bufats que amb anterioritat s’havien fet a Barcelona i a Catalunya. Els arabescos, els fonaments geomètrics, les aus, els elements vegetals juntament amb una generosa gamma de colors son part de l’imaginari de l’artista a l’hora d´ornamentar els vidres amb els esmalts que hi quedaven del tot integrats.
Nascut al barceloní barri d’Hostafrancs el 1897, Josep M. Gol Creus, cursà els estudis primaris al Centre Angèlic per continuar a les Escoles Pies de Sant Antoni Abad i amb posteritat als Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu.
La solida educació religiosa rebuda a la infantesa el va fer assimilar les carències de mobilitat, causades per una poliomielitis que l’afecta quan era menut, com un designi diví que l’afavorí en el desvetllament vocacional.
A l’edat de quinze anys entra d’aprenent a la joieria Cabot i, en una impremta tipogràfica fa l’aprenentatge de litògraf i de gravador a l’acer. Més endavant ingressa a la Llotja, on estudia dibuix amb Fèlix Mestres i coneix al poeta Francesc Casas amb qui inicia una amistat que s’afermarà amb el temps. Aconsellat per Casas s’inscriu a l’Acadèmia de Francesc d’A. Galí per aprendre pintura, desprès segueix al pintor i pedagog a L’Escola Superior de Bells Oficis, on continua estudiant dibuix i pintura. Assisteix a les classes d’escultura impartides per Pau Gargallo. Estudia ceràmica especialitzant-se en el darrer curs en els esmalts per a vidre. Dels ensenyaments del mestre Francesc Quer en va aprendre la aplicació. Així mateix, participa activament a les classes de Josep Ugarte, a qui Llorens Artigas va incorporar en renunciar Francesc Quer. L’ Escola també va ser el punt de coneixença amb Llorens Artigas, amb qui uns anys més tard és retrobaria a París.
Poc temps va transcorre entre els primers assajos realitzats al forn escolar, fins que en disposà d’un propi a Sants, fins arribar a tenir-ne tres a Collblanc, d’on sorgien les coccions embellides amb delicades aus i motius florals. La paleta de colors s’anava dilatant a mesura que anava experimentant.
Si bé, pels treballs primerencs comprava els gots i objectes a ornamentar amb els colors que havia après amb l’Ugarte, ben aviat aquests no acomplien les qualitats de suport plàstic exigides per l’autor de tal manera que optà per fer-los ell mateix, bufant-los i manipulant-los fins aconseguir l’aspecte desitjat. Amb el tempteig constant i la recerca de l’òptim obtenia la resolució de les dificultats que se l’hi anaven plantejat al llarg del procés creatiu fins assolir el resultat desitjat, l’obra final. Quan s’inicià a l’aprenentatge a l’aula de L’Escola Superior de Bells Oficis tan sols disposava d’una paleta de nou colors i amb un breu espai de temps, el 1922 la incrementa fins a sobrepassar-ne els noranta.
En aquest mateix any, 1922, va exposar per primera vegada individualment la seva obra a les Galeries Laietanes, de Barcelona. Joaquim Folch i Torres, Director dels Museus de Barcelona, en va fer-ne la presentació en un escrit en el que elogiava la transparència del vidre i la compacitat dels esmalts. Entre les obres exposades destaca una gran safata de vidre bufat i tallat, intensament decorada amb motius florals en la realització de la qual hi van col·laborar treballadors del prestigiós Forn Tarrida.
Amb anterioritat, el 1919 ja havia participat a les mateixes Galeries Laietanes en una exposició col·lectiva amb joies, ceràmica i vidre. Eren peces de joventut. Tot i el poc temps que separen ambdues exhibicions es fa palesa una ràpida evolució qualitativa. Si en la primera exposició presenta un treball meritori en la segona s’evidencia un treball reflexiu i ponderat. Aquesta seria la primera ocasió en que col·leccionistes d’àmbit local i de renom com la comtessa de Güell, dels Marquesos de Maldà i de Lluís Plandiura, incorporarien peces de l’artista a les seves col·leccions privades. A l’ensems, seria la primera vegada que un Museu, el de Barcelona li compraria, un penjoll.
Al 1923 participà a l’exposició de les Galeries Laietanes, Ceràmica moderna catalana i també prengué part a l’Exposició Internacional del Moble de Barcelona. En una sala individual, hi presenta un nombre important de peces, una licorera, copes de vidre esmaltat, ampolles…
Al cap d’un any, s’instal·là en el soterrani de la joieria de Ramon Sunyer a Barcelona. Una part important de la producció és va destinar a l’exportació, sis anys més tard tanca el taller i marxa a viure a Paris.
Mitjançant el Foment de les Arts Decoratives, va participar a l’important e impactant L’Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes celebrada a París el 1925. Inicialment l’exposició es tenia de celebrar el 1915, la Cambra de Diputats francesa així ho va aprovar el juliol de 1912, però la Guerra europea n’ajorna la realització.
Fernand David, comissari general de l’exposició el 1922 havia cursat la invitació al Foment de les Arts Decoratives (FAD), que es presentava com entitat particular, tot i que Espanya si presentava oficialment, mantenint així més autonomia per fer la selecció, els tràmits i el muntatge de les obres. Gol va exposar en un dels espais circulars atorgats al FAD, a la rotonda del Grand Palais, fora del pavelló d’Espanya. Els seus vidres es van presentar en unes vitrines juntament amb les laques de Lluís Bracons i les joies de Jaume Mercadé i de Masriera. Lluís Masriera va ser l’encarregat de dur a terme el muntatge del Grand Palais.
Els vidres de formes simplificades i d’esmalts transparents presentats per Gol, juntament amb els de Xavier Nogués, van ser els més considerats de tota l’exposició. Gol, va rebre el Gran Diploma d’Honor. Josep F. Ràfols li dedica un escrit elogiós, al n. 36 de la Gaseta de les Arts, en el que en destaca els resultats encisadors impactat per la diversitat cromàtica i la qualitat dels vidres esmaltats.
Així mateix, Feliu Elies ressalta del dimoni de les arts del foc, l’originalitat, el caràcter personal de l’execució i la tasca desenvolupada com esmaltador. Però, Gol, novament feia mostra de la seva forta religiositat atribuint els èxits obtinguts a l’ajut celestial no pas a la constant obstinació en el treball.
Entretant, la Sala Nancy, va acollir la seva primera exposició a Madrid, gairebé que la totalitat del que es va exhibir va ser adquirit pel conegut col·leccionista madrileny Ramon Rodríguez. Amb l’obra restant va participar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes, Sección de Artes Decorativas de Madrid el 1926, on va resultar guardonat amb la Medalla d’Or per l’excel·lent conjunt de vidres esmaltats. Dos anys més tard, el 1928 exposaria una vegada mes a la capital francesa.
El 1929 participa a l’Exposición Internacional de Barcelona, dins el Pavelló Maragall de la Sala Parés amb uns vidres lluminosos i coloristes de caire molt personal, que li significaren l’arrelament definitiu en les arts aplicades. Dins d’aquest mateix any exposa al Centre de Lectura de Reus, on va rebre la proposta d’uns anglesos per exposar a Londres, tot i que abans ho va fer a París. Rep també, l’encàrrec de la Diputació Provincial de Barcelona per dur a terme la realització de la cristalleria de les solemnitats amb l’escut de les diferents diputacions provincials, es tracta d’un conjunt de 400 peces amb els escuts de totes les províncies espanyoles. Posteriorment el 1959 li serà encarregada la reposició de les peces perdudes i de les malmeses.
Josep Llorens Artigas al 1930 serà l’autor de l’escrit del catàleg de l’Exposició Josep M. Gol pintures originals presentada a la Galeria Dalmau de la ciutat comtal. Únic i indivisible seran els dos mots amb els que conclourà el text.
Aquest mateix any és trasllada a París, i és retroba amb Llorens Artigas.
Estableix la seva residencia a Charenton-le-Pont, 22, Quai des Carrières, junt al canal de Saint Maurice. L’edifici era el magatzem de cotxes d’un carnisser. Hi havien dos forns, a la planta baixa hi tenien l’estudi Josep M. Gol, Raoul Dufy i Llorens Artigas, qui també hi tenia una estança dormitori al pis superior. Durant 15 anys compartí neguits i fornades amb Llorens Artigas per qui Gol sentia un profund i sincer agraïment pels consells rebuts. La ceràmica feta per Gol en el taller compartit denota un zel especial per les qualitats de l’esmalt, i del relleu, tot i que les formes resultants son més usuals. Tempteja les altes temperatures del forn per tal de desintegrar el vidre. Obté matèries precioses d’una gran qualitat opalina i amb una notable decoració.
Llorens Artigas, reconeixia la superació del treball del vidre i es referiria a Gol com l’artista que havia restituït la tècnica del vidre esmaltat a la veritable categoria de bell ofici. Tanmateix, Picassó, és manifesta captivat per les formes fabuloses i mutants del vidre.
Les peces de ceràmica sorgides de l’atelier compartit, anaven destinades a les Galeries Printemps, tot i que una part important de la producció marxaria cap a Nord Amèrica, a Filadelfia seria premiat.
Durant els anys parisencs treballa de forma preferent la ceràmica que l’alternà amb la pintura. Exposa al Salon des Indepéndants amb el quadre, de 3mts d’alçada, Ombres noires. Amb El circ, a la Galeria Zac i El clarinet a la Galeria Le Taureau.
L’artista no deixà mai de viatjar i de tornar freqüentment a la capital catalana, tot i que no serà fins el 1949 que no s’hi quedarà a viure definitivament. Participa el gener de 1932 a l’Exposició d’Art Nou Català, celebrada a les Galeries Laietanes, on hi presenta vidres esquitllats i collars ceràmics.
Amb peces de molt recent execució pren part a l’Exposition International de París del 1937, de nou en aquesta ocasió un home distingit, el duc de Windsor amplia la seva col·lecció amb uns gerros de Gol. Al final d’aquesta etapa parisenca treballa per la Cassa Bulloc’s de Nova York.
Aquest mateix any, decideix mudar-se a viure a Londres on exposà un volum important d’obra. Altre cop rep la consideració del públic. En aquesta ocasió serien les importants col·leccions del Príncep de Gales i la de Lord Derby que es veurien ampliades amb la seva producció.
Per altra banda a Espanya, i més concretament a Barcelona el 1939 s’inicià la represa, desprès del conflicte bèl·lic espanyol. Uns anys plens de dificultats del que no quedaven excloses les activitats artístiques. Calia fer revifar l’art desprès del trienni fatídic. Son molts els artistes que com Gol, s’involucren en l’afany de fer rebrotar l’art i inicien amb escassos mitjans la recerca. El 1940, un cop instal·lat a l’eixample dret barcelonès, treballa de forma infatigable en sol·licitud durant 18 anys, amb una precarietat que el feia malviure. Així i tot inicia un període expositiu, a les Galeries Dalmau i a la Galeria Argos el 1943 hi presenta 40 vidres, i posteriorment exposa al 1946. Any en que també presenta la seva obra a les Galeries Franqueses amb ceràmiques i pintures, dibuixos i apunts a mina de plom i a llapis molt ponderats. Es fa palesa la maduresa formal en la ceràmica, en les sinuositats pronunciades i delicades, i en el vidre les refinades i espontànies decoracions. Novament marxa a París. El 1949 i 1954 exposa a Camprodon a l’Hotel Rigalt aquest darrer any amb motiu de l’entrada d’obres de l’artista al The Corning Museus of Glass de New York.
Durant els anys cinquanta l’obra de Gol creua una vegada més l’Atlàntic per arribar a diferents ciutats dels Estats Units, a les exposicions que The Corning Museum of Glass de Nova York s’encarregà d’organitzar.
De nou un Museu de Barcelona, el 1959 el Museu de les Arts Decoratives li fa una adquisició, es tracta de 10 gots esmaltats molt acolorits, de pinzellades imprecises, realitzats amb anterioritat, al 1955.
Dins l’habitacle-taller on vivia, atiborrat de tota mena d’objectes, seguia conciliant la seva passió pel treball amb la seva vida d’espiritualitat, li satisfeia reunir-hi als amics amb una certa solemnitat a l’important acte, dins de les arts del foc, de l’obertura del forn. Moment en que es pot constatar si s’acompleixen les expectatives desitjades. El 1959 en un dels obriments compartits, hi va treure un got decorat destinat a oferir-lo al marques de Castell-Florite, president de la Diputació Provincial.
La Sala Picassó del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares el 1966 va acollir una exposició homenatge Josep M. Gol sobre els 50ª anys de trajectòria artística, on es van poder veure vidres, ceràmica i pintura.
Paulatinament la salut de l’artista i també la mobilitat es van anar deteriorant de manera considerable i va ser precís traslladar-lo a la residència de les Llars Mundet on segui dibuixant i pintant.
Desprès del seu traspàs el 1976, la seva obra es torna a mostrar al públic barceloní a la Galeria Dau al Set en dues ocasions, el 1979 a l’exposició El vidre. Art Nouveau Art Decó i el 1984 a l’exposició 100 Anys de Vidre Artístic, a la mateixa galeria.
El 1983 és van presentar peces de la seva producció ceràmica a l’exposició La Ceràmica Moderna a Catalunya, al Museu de la Ceràmica.
A Hipòtesi, galeria pionera a Barcelona dedicada a la joieria contemporània, presenta el 1995 l´ exposició Josep M. Gol. Joies 1920 – 1970, Pilar Parcerisas n’és l’autora del text del catàleg.
Les joes de Josep M. Gol, ja siguin de vidre esmaltat o ceràmica, contraposen la subtilesa amb la tosquedat, la brillantesa amb les opacitats, la senzillesa amb l’exuberància de les decoracions, l’harmonia i la contraposició de colors. L’antiguitat, més present en les joies de la primera època reinterpretant formes properes a les denes museístiques pertanyents a antigues cultures del Mediterrani, amb la contemporaneïtat dels darrers anys, fins arribar a adaptar elements recents i quotidians amb resultats sorprenents on el color pren un major protagonisme i les formes es combinen amb agosarament.
M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art