Manuel Capdevila
Article de M. Àngels Canut
publicat a el Periòdic d’Andorra
el 16 de Maig de 2006
MANUEL CAPDEVILA
Manuel Capdevila nascut el 1910 va morir a Barcelona, ciutat on va néixer, el proppassat 18 d’abril. Joier de professió i pintor per vocació, simultaniejà ambdues activitats artístiques al llarg de la seva vida.
Amb motiu de la primera edició del Circuit’Art, art i joia que es va celebrar a Andorra la Vella, la galeria Carmen Torrallardona presentà una exposició de pintura i joieria de l’artista el novembre passat.
Ben aviat, en els anys trenta, la joieria de Manuel Capdevila era rebuda amb interès per la societat catalana, un reconeixement que ultrapassà també les fronteres. Les joies i els objectes primerencs d’orfebreria eren el resultat d’un projecte íntim carregat de sentiment i significació que cercava la dignificació de la joia.
Malgrat els anys de la Guerra Civil, perseverà en aquest projecte i, des de París, on residí durant els anys de la desfeta, seguí amb fermesa el seu ideari: allà realitzà uns fermalls de plata i laca japonesa postcubistes, en col•laboració amb el lacador Ramon Sarsanedas que avui formen part de la col•lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya juntament amb la Corona Kolbe.
Els fermalls van ser exposats al Salon d’Automne de París el 1938, malgrat els elogis de la critica del moment, els joiells restaren a l’oblit i fins al 1959, a la Exposición Conmemorativa XXX Anivesario de la Escuela Massana Conservatorio Municipal de Artes Sunturarias, no prengueren una projecció internacional. Des del punt de vista estètic, els fermalls obriren una fractura en els cànons establerts.
De retorn a Barcelona el 1939, Capdevila inicià la represa al taller familiar malmès pels anys del conflicte civil i n’assumí la direcció artística. Les roses, flors de neu, clavells realitzats en membrança de l’estada al país veí, mostren una extrema exquisidesa i un l’elevat coneixement de l’ofici. Conjuminà l’afany renovador de l’etapa floral amb el tempteig i l’observació de nous materials: pedres de platja, branquillons de fusta, petxines, clars de lluna… elements naturals que, amb una mínima manipulació, adquirien una extraordinària bellesa que implicà, alhora, una variació formal i la utilització de noves tècniques de treball.
La joieria de Manuel Capdevila era rebuda amb interès per la societat catalana.
Joies úniques i personals, obrades amb materials austers i de continguts exultants. L’interès plàstic superà al material. Un enaltiment de la joieria que situaria Manuel Capdevila d’una manera preeminent a l’avantguarda de la joieria internacional amb un postulat que transferí a l’orfebreria civil i també a la religiosa, en un treball delicat no pas exempt de sobrietat.
A partir de 1947 va realitzar pel Monestir de Montserrat importants peces d’orfebreria. Eugeni d’Ors l’invità el 1954 a col•laborar en el XI Salón de los Onze, on presentà la Corona de Santedat per al pare polonès Maximilià Kolbe, mort en un camp de concentració. Una corona concebuda amb espiritualitat i executada amb els materials que haurien pogut trobar els companys del camp de concentració on era pres. Aquesta obra ha esdevingut un testimoni rellevant del seu postulat.
Va ser l’iniciador el 1959 de l’aula oberta de joieria a l’Escola Massana, des d’on incità els seus alumnes a la profunda reflexió de nous plantejaments de la joieria contemporània. Establí contactes amb l’escola Kunst Werkschule de Pforzheim, capdavantera els anys 60 de la nova joieria, una manifestació inicial d’intercanvi cultural entre els dos centres de pedagogia artística. Confirmava l’orientació de la joieria catalana als nous corrents europeus.
La seva activitat professional ha estat reconeguda amb l’atorgament de premis, medalles i distincions honorífiques, des de 1967. Destaquem: el 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya,. El 1993 va ser elegit Acadèmic Honorífic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i el 1999 li va ver atorgada la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Excel•lentíssim Ajuntament de Barcelona.
M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art