La nissaga de joiers Cabot

publicado en: Joieria, Publicacions | 0

Article de M. Àngels Canut que porta per títol

La Nissaga de joiers Cabot

publicat a la revista Serra d’Or

 n. 539 novembre de 2004

La nissaga de joiers Cabot      La nissaga de joiers Cabot

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La nissaga de joiers Cabot

 

Francesc Cabot  i Ferrer, natural de Mataró fou l’iniciador d’una de les nissagues de joiers més extenses de la nostra ciutat.

El 1842 obrí la seva primera joieria al número 35 del carrer de l’Argenteria, carrer on des de l’època medieval s’havien agrupat tradicionalment els argenters barcelonins i que posteriorment havia d’esdevenir l’eix comercial que comunicà el centre antic de la ciutat amb el Parc de la Ciutadella, on va tenir lloc l’Exposició Universal de 1888.

A final de 1899 la joieria es traslladà al número 21 del mateix carrer. Desprès de la mort de Francesc Cabot, la raó social de la botiga fou Joyería Vda. de Francisco Cabot e Hijos, ja que s’havien incorporat a l’ ofici els seus fills Francesc, Emili  i Joaquim.  Aquets obraren importants peces de joieria, d’orfebreria civil i religiosa i també instruments musicals. Per a peces d’orfebreria determinades comptaren amb la col·laboració d’escultors del moment.

Amb el pas del temps la botiga passà a un tercer local, al número 61 del carrer Ferran. I el 1905 és va obrir la quarta seu, al número. 17 de la plaça de Catalunya. De 1922 a 1924 s’hi dugueren a terme diverses reformes, i  reobrí amb el nom Joaquim Cabot, successor de Vídua i Fills de Francesc Cabot fins a 1931, la firma va participar en diferents exposicions, en les quals la seva obra va ser reconeguda amb diversos guardons; en destaquem el Gran Diploma d’ Honor i la Medalla d’ Or de l’ art litúrgic, a les exposicions que van tenir lloc  a Roma durant els Pontificats de Pius XI i Lleó XII.

El 9 de febrer de 1931, en ocasió d’un nou trasllat, Joaquim Cabot deixà ys la direcció de la joieria a càrrec del seu gendre i del seu nét, durant quatre anys. La nova seu, la cinquena, al número 636 de la Gran Via de les Corts catalanes, era decorada  per Santiago Marco. Quan en reprengué la direcció la botiga passà a dir-se  Joyería  Joaquim Cabot. En aquesta època la firma féu la corona  de la Mare de Déu de Queralt, i la corona, el ceptre, els canelobres i altres peces per l’aixovar de la Mare de Déu de Montserrat. El 1943, ja complert el centenari de la fundació de la joieria, es tancà la cinquena establiment,  i el 1946 Joaquim Cabot és retirà del negoci.

El 1950 el seu nét Jordi Soler Cabot s’associà amb Enric Doménech López  i obrí una  joieria al número 11 del passeig de Gràcia. El  1978, dos anys desprès de la seva mort, els seus fills obriren una nova la joieria Soler-Cabot a la plaça Sant Gregori Taumaturg.

D’aquesta rellevant i extensa nissaga de joiers catalans en destacarem  la figura de Joaquim Cabot, un home polifacètic, culte, refinat i viatger. Exercí d’orfebre, escultor, poeta, financer, polític, conferenciant, escriptor de  llibres de viatges i d’articles per diaris.

Havia nascut el 1861 a Barcelona, al carrer de l’Argenteria. Quan tenia disset anys morí el seu pare, i és posà a treballar d’aprenent en un magatzem de drogueria. A vint anys acabà l’aprenentatge de joier, i és quedà en el negoci familiar,  un negoci creixent on mancaven treballadors.

Ja en aquests anys, sentia un gran interès per la llengua i la cultura catalanes i per l’art en general. Es féu subscriptor de les revistes Lo Gay Saber i La Renaixença. Assistia als Jocs Florals, a exposicions de pintura i escultura especialment a l’antiga Sala Parés i als concerts de Clavé als jardins del Tívoli. Fou gran amic del poeta Francesc Matheu i Fornells, l’editor de la Ilustració Catalana i La Lectura Popular.

Freqüentava  els Quatre Gats  i assistia a les Festes Modernistes de Sitges, organitzades pel Santiago Rusiñol. A la tercera, el 1894, juntament amb el Pere Romeu, Albert Llanas, Josep Pascó, Ramon Casas, Eliseu Meifrén, Ramon Pichot, Aureli Tolosa, Joan Brull, Enric Clarasó, Frederic Soler i Rovirosa, Josep Yxart, Narcís Oller, Joan Maragall, Frederic Rahola i Josep Puig i Cadafalch participà a la comitiva que des de l’estació del tren fins al Cau Ferrat s’organitzà per traslladar els dos quadres del Greco que Rusiñol havia comprat a París.

Assistí a les tertúlies literàries la de la Colla dels Vells o d’en Matheu,  de 1912 a 1936. Fruit d’aquestes trobades foren els petits llibres  anomenats Els Llibres de la Colla en els quals Cabot escrivia  poemes i que es distribuïren entre els mateixos autors i es donaven als qui eren homenatjats en les excursions col·lectives.

Va traduir al castellà La Doctora, obra de teatre estrenada al Principal de Barcelona. Va escriure els llibres De fora casa, 1898, A cop calent, 1903, El cant del cigne, 1938. També, amb el pseudònim de Dr. Franch, va esciure a La Renaixensa, des d’ on exercí una gran influencia, no solament en el món de les arts..

Ocupa càrrecs importants a les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona. Va ser secretari dels Jocs Florals des del 1884, mantenidor el 1888, novament  secretari el 1889, tresorer el 1908.  Va ser premiat amb la copa del consistori  el 1924. President de la Diputació de Barcelona i patrocinador de l’edició de cent mil exemplars de les Obres completes de Verdaguer per compte d’aquesta institució. Del  1912  a 1920 va ser diputat provincial a Barcelona. Cooperant en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. President de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de 1921 a 1926, i de la Fira de Mostres. Vocal de les juntes del Foment  del Treball Nacional i de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, de la junta administradora de la Casa de la Caritat, del Banc Vitalici d’Espanya, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i de la Societat Tibidabo, S.A. President dels creditors de l’Agrupació del Banc de Barcelona i de la Cinematogràfica Verdaguer Cinaes, de la Companyia General de Magatzems de Dipòsits, del Ferrocarril Metro Transversal i del consell del Banc Comercial de Barcelona, de Tívoli S.A. Membre de les directives de l’Associació Artística i Arqueològica de Barcelona, del Foment de les Arts Decoratives, de la Societat Catalana de Concerts i de l’Orfeó Català. Director-fundador de la Veu de Catalunya i militant de la Lliga Regionalista.

El  24 de novembre de 1897, quan el cor de l’Orfeó  tornà de participar en el Concurs Internacional d’Orfeons celebrat a Niça, Joaquim Cabot els va rebre  a l’antic local de la plaça de Sant Just amb un  poema que havia escrit inspirat en la coral. Quan el 1900 va haver-hi eleccions per elegir al vicepresident i altres càrrecs de l’Orfeó Català, va ser-hi proposat, Cabot, que també era el soci número.2 de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques,  guanyà les eleccions i el 1902 obtingué el càrrec de President de la Junta General. Durant la seva presidència a l’Orfeó Català, de 1901 a 1935, és construí el Palau de la Música Catalana, obra que  va ser possible per la seva acció personal i financera: gràcies a la seva activitat professional, la joieria, va poder finançar en diverses ocasions l’ ambiciós projecte encarregat a Doménech i Montaner. Així mateix encarregà la Senyera de l’Orfeó Català a Gallissà i a Font i Gumà. Al 1904 fundà la Revista Musical Catalana.

Encomanà a l’arquitecte Vilaseca la realització de l’edifici del número 8 del carrer Llúria, i a Gallisà les rajoles del Parenostre en català per el Santuari de la muntanya de les Oliveres de Jerusalem..

El 1900 Jacint Verdaguer li dedicà un poema,  que aparegué publicat  a Joventut il·lustrat amb un dibuix de Dante Gabriel Rossetti.

N’hi ha un argenter

A l’Argenteria

De tany filar or

Li diuen Orfila.

Lo fila tan prim

Que tot just s’obira;

M’apar un cabell

Del front d’una nina.

Lo filador d’or

Diu que té una filla

que és com un pom de flors

no cal que us ho diga:

fila l’or com ell

i la plata fina,

retalla brillants

i perles enfila.

Qui s’hi casarà

pot plantar botiga;

no es casa ella, no,

que es fa xaputxina

lo primer dijous

de Pasqua Florida. Quan vora l’altar

son cabell deslliga,

n’apar un riu d’or

que surt de la riba

o un camp de forment

que la falç inclina.

son pare, que el perd,

recull les espigues,

i trist i solet

torna a la botiga

la garba de rulls

que al mati n’eixia.

N’hi ha un argenter

a l’Argenteria, de tant filar or

li diuen Orfila.

Més ai! del veïnat

no falta qui diga

que ven per fils d’or

cabells de sa filla.

Joaquim Cabot joier, innovà el to clàssic de la joieria del seu pare. Treballà amb platí, brillants i perles, fent prevaler les formes geomètriques d’inspiració neoclàssica i els pans de brillants sobre temes florals  estilitzats

Entre les seves realitzacions més importants cal destacar: el 1906 la Copa Challenguer, un vas artístic d’argent repussat; el 1915 el bàcul per al bisbe de Girona; El 1928  les maces i toisons d’argent  pels macers de l’Ajuntament de Barcelona. El 1929 amb joies ofrenades muntà un  reliquiari monumental  per l’exposició i veneració de tres relíquies: La Vera Creu i ossos de Sant Benet i Santa Teresa de l’Infant Jesús

Una bona part de la producció artística és de caire litúrgic, majoritàriament destinada al Monestir de Montserrat. Quan el 1931 hi tingueren lloc  les celebracions en honor a l’abat Oliba, el pare Celestí Gusí, secretari de l’abat Marcet i encarregat del patrimoni artístic de Montserrat, encomanà a Joaquim Cabot un calze amb patena i un copó d’estil neoromànic. El 1946  formà part de l’equip d’artistes  que feren el tron de la Mare de Déu de Montserrat, però per la seva  avançada edat  s’encarregà de l’assessorament artístic.

 Joaquim Cabot morí el 5 de gener de 1951.

 M. Àngels Canut

Historiadora de l’Art