Canelobres de Joan Matons segons projecte de l'escultor Joan Roig

Joieria i orfebreria barcelonina dels segles XVII, XVIII i XIX

publicado en: Joieria, Posts | 0
Canelobres de Joan Matons segons projecte de l'escultor Joan Roig
Canelobres de Joan Matons segons projecte de l’escultor Joan Roig

Joieria i orfebreria Barcelonina dels segles XVII, XVIII i XIX.

Estat de la qüestió

M. Àngels Canut

 

Treball de recerca dirigit per Joan Ramon Triadó professor del Departament d’Història de l’Art, UB

presentat a l’assignatura

Qüestions d’historiografia i mètode. L’ Art català, 1750 – 1808: dependencies, invariants i problemes estilístics

dins del programa de Doctorat Història, teoria i crítica de les Arts 2001 -203.

Joieria i orfebreria barcelonina dels segles XVII, XVIII i XIX

Estat de la qüestió

 

ÍNDEX

– Estat de la qüestió

– Conclusions

– Bibliografia general

– Bibliografia específica

 

Estat de la qüestió

 

*** PUJOL, P., “L’Església de la Pietat de la Seu d’Urgell”, Analecta Sacra Tarraconensia, n. I, Anuari de la Biblioteca Balmes, 1925, pp. 331-352.

Història de l’església de la Seu, del 1379 al 1596.

Obres d’ampliació i rehabilitació.

*** PUJOL I TUBAU, P., L’urna d’argent de Sant Ermengol bisbe d’Urgell, Vol. I, Barcelona, Memóries de l’Institut d’Estudis Catalans, 1927, (1ª edició), pp. 1-29.

Ens informa que el primer de juliol de 1752, en sessió capitular expressament celebrada, els canonges de la Seu acordaren la construcció de l’urna d’argent que havia de guardar el cos de Sant Ermengol en substitució d’una caixa de fusta.

La nova caixa-reliquier era un acte de veneració, homenatge i agraïment dels capitulars d’Urgell vers el seu protector. Desprès del donatiu de cada un dels membres del capítol és decidí la realització de l’urna en la qual hi hagué uns comissaris, és disposava de més de 600 lliures.

El canonge Francesc Llinàs síndic a Barcelona de la Corporació, donà l’encàrrec de fer un projecte per la construcció de l’urna als artistes Joan Braver i Pere Lleopart.

Llinàs acceptà el projecte de Pere Lleopart.

El 19 de juny de 1753 és signa l’escriptura amb la anotació de tots i cada un dels extres del contracte.

Lleopart es comprometé a acabar l’urna a l’octubre de l’any següent i dur-la personalment a la Seu, el termini contractat no és va complir.

Quan l’urna va ser acabada, s’exposà a Barcelona on va rebre una bona acollida per part dels ciutadans.

L’urna fou transportada de Barcelona a la Seu per 8 homes acompanyats per Lleopart.

El 10 d’agost de 1755 entre les 12 i la 1 del mig dia va arribar l’urna a la Seu.

La realització d’aquesta urna posa de manifest l’alt nivell dels tallers d’argenteria de Barcelona del segle XVIII.

Ens dona una descripció molt acurada de l’urna, del seu emplaçament i dels canvis d’ubicació que va sofrir per tal de salvaguardar-la durant la revolució francesa.

El 1795 fou passejada pels carrers de la Seu triomfalment.

*** MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

Comenta el bon moment que travessà l’orfebreria entrat el segle XVIII, destacant els encàrrecs de les monumentals urnes destinades a exposar relíquies i cossos de sants.

Cita les urnes de Santa Juliana i Santa Semproniana a Mataró, la de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell, la de Santa Cinta a Tortosa obra de Josep i Francesc Tramulles; la de Sant Medir que és conserva a Sant Cugat del Vallès realitzada per el Pere Valls el 1768 i la de Sant Bernat Calbó a la Seu de Vic, realitzada per Joan Matons, autor alhora dels grans canelobres de la catedral de Mallorca, segons projecte de l’escultor Joan Roig fill, obres que mostren el millor moment de l’art rococó al nostre país i l’alt nivell tècnic de l’orfebreria catalana d’aquest segle.

Ens explica que la forma predominant a l’orfebreria neoclàssica és l’oval, per ella mateixa, però també pot estar voltada de diamants, muntants en línia o bé en enfilats de perles.

Enumera les diverses causes que motivaren l’estancament de l’orfebreria, la situació bèl·lica de finals del segle XVIII, fet que dificultava l’adaptació de la moda francesa i el moment de decadència que travessava el gremi d’argenters, degut al col·lapse sofert als anys de la invasió napoleònica, dificultant-ne el ritme d’ingrés de nous mestres en els exercicis de 1807-1814.

 

*** DURLIAT, M., Art Catalan, Paris-Grenoble, Arthaud, 1963, (823ª edició), pp. 334-335.

L’altra obra més ambiciosa de l’època, assenyala, és la realitzada per Pere Llopart, l’urna destinada a contenir les relíquies de Sant Ermengol d’Urgell, encarregada el 1752 i acabada 10 anys més tard. L’urna d’estil rococó, segons la moda de l’època, va tindre una molt bona acollida entre els barcelonins quan una vegada finalitzada va ser exposada, fins i tot les autoritats que l’havien encarregat van donar més lliures del que inicialment s’havien contractat a l’encàrrec.

*** DALMASES , N., L’orfebreria, Barcelona, Col. Conèixer Catalunya, Dopesa 2, 1979, (1ª edició).

A finals del segle XVII, és produí una renaixença a l’orfebreria barcelonina, que és correspongué històricament amb l’etapa més característica del barroquisme espanyol, entre el 1670 i el 1730.

En aquest període és realitzaren les urnes monumentals destinades a contenir les relíquies i els cossos dels sants, en les quals podem observar una rica i excessiva ornamentació, segons l’estil rococó, obrades amb un profund coneixement tècnic del repussat i del cisellat.

L’urna de Sant Bernat Calbó, fou obrada entre 1701 i 1728 per Joan Matons segons projecte de l’escultor Joan Roig.

Els canelobres de la catedral de Palma, foren realitzats entre 1703 i 1721 per Joan Matons segons projecte de Joan Roig. Aquests canelobres foren admirats per tot Barcelona, a Mallorca reberen dures crítiques per part dels experts nomenats pel capítol, tot al·legant la falta de destresa a l’ornamentació. Malgrat les critiques que reberen han esdevingut un obra cabdal de l’orfebreria rococó.

Cita altres argenters barcelonins, com Francesc i Josep Tramulles, autors entre el 1727 i 1729 de l’urna d’argent pel reliquiari de la Santa Cinta de la catedral de Tortosa. Francesc Martorell, que entre el 1735 i 1736 obra el reliquiari de Sant Bernat Calbó, avui a l’església prioral de Reus i Pere Llopart, autor de l’urna de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell.

Destaca la custòdia de l’església de la Pietat a Vic obra de Manuel Pratdesaba en col·laboració amb Fabio Vendetti del 1760 i la de la Pobla de Claramunt del 1774.

Assenyala l’existència de l’obrador de Montserrat, entre els segles XVII i XVIII on és duren a terme algunes de les joies més rellevants del Santuari, desaparegudes durant les guerres i revoltes del segle XIX.

Fa un breu estudi històric, econòmic, social i artístic del moment. Escriu sobre la creació de l’Escola de Dibuix i Gravat al 1775 i la incidència que aquesta tingué en el món artístic del moment.

Els comerciants i els industrials organitzats en la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona impulsaren la creació el 1775 de l’Escola de Dibuix i de Gravat que contribuí a difondre els nous estils artístics procedents de França i Itàlia.

Comunica que a la segona meitat del segle XVIII, les formes abarrocades donaren pas a un període on predominarien les formes clàssiques degut a la influència del descobriment de Pompeia i Herculà, per aquest motiu s’introduirien canvis a Europa en la moda i el gust per les coses antigues. Els canvis foren divulgats pels estudis arqueològics que és duren a terme i que contaren amb el suport de les Acadèmies, generalitzant-se així ràpidament i mitjançant les interpretacions franceses dels objectes grecs i romans de Delafosse, Blondel i Forty i a través de les col·leccions de planxes gravades que oferien una gran varietat de models decoratius per a decoradors, pintors, escultors, argenters…

El 1774 els argenters de Reus és constituirem en col·legi propi, tenien molta activitat entre els quals destacaven Josep Albarado i Joan Bautista Ferrando.

L’estil neoclàssic bassa el seu repertori estètic en la simetria, on no hi mancaren canals, bordons, fulles de llorer i cintes creuades.

Els elements clàssics predominants eren, esfinxs, ariets, fulles d’acant barrejades amb motius bucòlics, garlandes, oves, adaptant-los al gust del moment sense tenir gaire cura en les proporcions.

El fet de que cadascun fos lliure de combinar els motius d’acord amb la seva inspiració va portar a un total distanciament entre l’autèntic creador i el realitzador o l’adaptador dels motius coneguts mitjançant els gravats. Com a resultat és produí un perfeccionament en l’execució alhora que és produïa una repetició de models, sens tenir massa cura de les proporcions, donant com a resultat unes peces més eclèctiques. L’argenter desenvolupà una gran habilitat per copiar un model i això va fer que perdés la seva originalitat.

Hi hagué un increment quantitatiu de la producció d’orfebreria degut a la fosa de molts objectes ornamentals i a la introducció del treball mecànic mitjançant torns, premses i martinets.

El gust estètic neoclàssic va col. laborar amb la simplificació de línies i formes a la industrialització de productes d’argenteria. La industrialització de l’orfebreria i l’augment de consumidors per part de la burgesia enriquida portà a una substitució de metalls tradicionals per altres d’aparença acceptable i cost més reduït.

En determinats nivells és feia servir l’or i la plata, varen aparèixer entre les imitacions d’aquests metalls, el similor, aliatge de coure i zinc, el metall de la Reina, a base d’estany, antimoni i bismut, l’or de Manheim, el metall Leblanc i finalment el xapat dels objectes de coure amb les lamines d’or i argent més o menys gruixudes.

En el segle XVIII les custòdies que és realitzaven eren les de tipologia sol, és a dir un viril rodejat de centelles rectes o arrissades que és projectaven des dels extrems del cristall, muntades sobre un peu i decorades amb abundants rocalles, entre les quals destacaven les espigues de blat i els raïms.

Senyala la figura d’Ignasi Julià com l’autor del primer projecte de joieria neoclàssica.

Com a peces de joieria destaca les arracades catalanes.

Fa referència també a la desaparició del gremi.

*** VIVES., “Peces escultòriques del museu Diocesà d’Urgell”, Urgellia, n. 2, 1979, pp. 457-480.

Escriu sobre l’orfebreria escultural barroca dels segles XVII i XVIII.

Defineix sintèticament el barroc com un estil on hi ha un clar predomini dels elements decoratius sobre els constructius, de la línia corba sobre la recta, de l’expressió patètica i apassionada sobre la naturalista.

A Europa va haver-hi una aportació massiva de metalls rics, com l’or i l’argent fet que influí en la sumptuositat i l’ornamentació artística a l’escultura i a l’orfebreria.

Ofereix la relació de peces exposades al Museu Diocesà, del segle X al XVIII.

Hi ha una fitxa de cada peça presentada entre elles hi ha la de l’urna de Sant Ermengol, a la pàgina 480. Dona la data de l’encàrrec, 1752 i el 1753 quan el Capítol i Pere Lleopart signaren l’escriptura del contracte. La data de l’acabament de l’obra la situa al 1755, any en què va ser exposada a Barcelona i conduïda pel mateix artífex cap a la Seu on va arribar el 10 d’agost.

Posteriorment va ser exposada a Barcelona amb motiu del Congres de Cultura Catalana, el 1977 i a les exposicions de la Seu Vella de Lleida i de Sant Pere de Galligans, de Girona el 1978.

*** BAYARRI, J.A., “Pendientes catalanes de boda”, 0ro y Hora, n. 276, juny 1983, pp. 9-12.

Explica que les arracades que és realitzaren en el segle XVIII eren molt semblants a les del segle XVII, la diferència la podem trobar en la mida, en les pedres i en el metall. L’ametista o pedra de Vic era molt utilitzada. Remarca l’acurada execució de les peces catalanes a diferència de les de la resta de la Península.

El repertori temàtic varià a finals de segle, la llaçada barroca deixaria pas als rams de flors i a la forma de papallona. Al segle XIX s’introduïren nous canvis, s’aniria cap al neoclassicisme, sobresurten les arracades presentades per ingressar al Gremi de Joiers de Barcelona de Pau Usich al 1802.

La nova industrialització marcà unes noves pautes dins la joieria.

 

*** TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició), pp. 190-192.

L’orfebreria a barcelonina estarà representada per:

Francesc i Josep Tramulles, que entre 1727 i 1729 realitzaren l’urna d’argent per al reliquiari de la Santa Cinta a la catedral de Tortosa.

Joan Matons realitzà l’urna de Sant Bernat Calbó per la Seu de Vic i els canelobres monumentals per la Seu de Mallorca, els models foren realitzats per Joan Roig.

Francesc Martorell du a terme la realització del reliquiari de Sant Bernat Calbó entre 1735-36, actualment a la prior de Reus.

Pere Lleopart, qui el 1775 va fer l’urna de Sant Ermengol per la Seu d’Urgell. Va guanyar el projecte en competència amb Joan Brauver. Es tracta d’una urna barroca, realitzada amb plata, aram daurat i repussat.

L’1 de juliol de 1752 en sessió capitular expressament celebrada, els canonges de la seu acordaren la construcció d’una urna d’argent per guardar les relíquies del Sant, per substituir l’anterior que era de fusta de principis de segle XVII. Un cop acabada fou exposada amb gran èxit a Barcelona durant 15 dies i en mig de diverses cerimònies i festes arribà a la Seu d’Urgell el diumenge 10 d’agost de 1755.

Rosa M. Subirana Rebull, ens fa una descripció de l’urna: Al pla de la tapa hi trobem la figura jacent del sant bisbe, bellament esculpida, amb mitra, bàcul i pectoral, barba i ornaments pontificals. Quatre angelets sostenen la llegenda Crericis disciplinatis: pauperibus refectis herectis extirpatis coelum rapuit anno MXXXIII i en la que ens diu que la data no és correcta ja que se sap que documentalment va morir el 3 de novembre de 1035. A la decoració lateral hi ha dos àngels amb escuts. El de davant és correspon amb el capítol, amb la genuïna imatge de la Mare de Déu de l’Urgell, tal com la començaren a representar a principis del segle XVII. A sota la llegenda Magna Domina Urgelitana. A la banda oposada l’escut a la manera de medalló amb aquesta inscripció lo any/1775/Petrus Lleopart, fasiebat. Barcinano.

L’entorn és adornat per 12 retaules d’aram repussats i daurats que ens presenten passatges de la vida del Sant. Aquesta descripció també la podem trobar a L’Època del Barroc, Catàleg, Barcelona Palau Reial de Pedralbes, 1983, p.142.

L’urna de Sant Ermengol, juntament amb l’urna de Sant Bernat Calbó, realitzada per Joan Matons així com els canelobres que ell mateix va realitzar per la catedral de Mallorca son els exemples més importants de l’orfebreria a casa nostra.

Proporciona el nom d’altres argenters extrets de l’Arxiu de Protocols de Barcelona, entre els que destaca:

Llorenç Carreras i Rovira, que firma àpoca el 5 i 14 de novembre de 1775.

Josep Darder, mort l’any 1775.

Josep Estella: relacionat amb un censal de data 27 de setembre de 1775.

Francisco Gros que reconeix un deute de l’11 de juliol de 1775.

Francisco Peradalta que rep poder de Mariano Vieta el 25 de febrer de 1775.

Jacint Prats , mort l’any 1760.

Pere Rius que firma àpoca el 23 de desembre de 1775.

Pere Sors, que nomena procurador dels seus béns l’IIIre. Sora Abadesa i real Monàstic de Nostra Señora de Valldoncella dels ordre cisterciense de esta ciutat, del 14 de febrer al 2 d’abril de 1775.

Antoni Ferrer a partir del 16 de maig de 1775.

Cita la custòdia de l’església de la Pietat de Vic, obra de Manuel Pratdesaba amb col·laboració de Fabia Vendetti del 1760 i la de la Pobla de Claramunt del 1775, son custòdies de tipologia sol.

Escriu sobre el col.legi d’argenters de Reus, d”on destaca Josep Alvarado i Joan Bautista Fernando autors de diverses obres de Reus i els seus voltants.

*** DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

Destaca les urnes de Sant Bernat Calbó, Sant Ermengol, el reliquiari de la Santa Cinta i els canelobres de la seu de Mallorca.

Reprodueix el text del seu anterior llibre L’orfebreria del 1979.

En aquesta nova aportació de l’autora vers el món de la joieria i l’orfebreria escriu sobre l’urna de Sant Ermengol realitzada per Pere Llopart. La construcció de la qual fou acordada l’1 de juliol de 1752 i és fa ressò de l’èxit que va tindre a Barcelona una vegada acabada l’any 1755, el 10 d’agost del mateix any arriba a la Seu d’Urgell, de la qual ens ofereix una descripció acurada, i en reprodueix les llegendes.

Facilita la informació de que Josep Maria Madurell, en Obras de Plateros barceloneses en Iglesias gerundenses, dona a conèixer algunes de les realitzacions dels argenters barcelonins en terres gironines.

Escriu sobre la importància que assoliren els argenters de Reus, entre els quals esmenta a Francesc Ballester, Blai Ballvé Cabestany, Josep Ballvé, Josep Bertran Fontanet, Pau Cantons, Josep Ferrando Moixí, Vicenç Orduna, Josep Propes Gelabert, Salvador Xoflé i Antoni Arandes.

Josep Albarado, en qualitat de reusenc, havia passat a mestre a Barcelona l’11 d’agost de 1769 i formà part d’un grup d’argenters reusencs que constituïren el Col·legi de Reus, en el qual exercí els càrrecs de cònsol 1776 i d’examinador 1777. La seva producció fou important i ben considerada pels seus coetanis. Sobresurten les següents obres, el bust-reliquiari de Santa Coloma a l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, el reliquiari de Sant Sebastià i Sant Joan de la Creu, la custòdia de Vilaplana i les sacres i el calze conservats a l’església prioral de Reus.

Joan Baptista Ferrando també fou membre fundador del Col·legi de Reus, entre les seves obres destaquen, el reliquiari d’argent de Sant Josep de Calassanç a l’església prioral de Reus i diversos calzes i copons com els de Montbrió del Camp, Duesaigües, la Selva del Camp i la Canonja.

La joieria civil de Reus seguí les mateixes pautes que les del Col·legi de Barcelona.

Comunica que foren els comerciants i els industrials organitzats en la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona els que impulsaren la creació d’una Escola de Dibuix i de Gravat, a través de la qual és difongueren els estils procedents d’Itàlia i França.

*** GOU I VERNET, A., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art, Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986.

Escriu sobre els argenters de Barcelona, les seves activitats, moviments econòmics, aspectes socials i religiosos.

Desenvolupa els aspectes orgànics, la confraria de Sant Eloi, el gremi i el col.legi.

Del gremi ens explica el funcionament, la potestat i l’estructura. Com és duia a terme l’examen de passantia i les condicions que s’exigien als aspirants, la projecció del gremi d’argenters de Barcelona i la seva expansió, com els mestres argenters del gremi s’establien fora de la ciutat

Sobre el col·legi ens ofereix el seu organigrama, moviment econòmic, ingressos i funcionament. Tracta també els aspectes socials, i religiosos, com la cambra assistencial i benèfica, les activitats, el patró de Sant Eloi i les processons.

Comenta els materials utilitzats amb les seves implicacions tècniques i professionals, la llei dels metalls, la normativa tècnica (metalls i gemmes), i com influí en l’elaboració de les obres el Gremi.

Aborda la qüestió de l’art de la joieria i l’orfebreria civil i religiosa, fent un recorregut per les diferents tipologies assenyalant les diferencies existents en les ornamentacions al llarg dels anys.

Dona una relació de les fitxes de passanties del 1600 al 1852, entre les que trobem la de Pere Lleopart, la d’Ignasi Julià, la d’Onofre Villar, entre d’altres.

*** AAVV., Thesaurus. L’art als Bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Thesaurus/estudis, Fundació Caixa de Pensions, 1986, (1ª edició).

Fa referència a l’argenter tortosí Innocenci Quinsà que realitzà calzes que passaren a formar part del tresor de la catedral de Tortosa, un d’argent sobredaurat i esmalt pintat del 1746 i un altre igual del 1748. Així com d’un altre calze sobredaurat i amb vidres de colors de mitjans del segle XVIII i un altre de la mateixa època fet també sobredaurat i amb esmalt pintat.

Escriu sobre Pere Lleopart, fill d’un fuster de Lleida, qui va iniciar el seu aprenentatge a casa de l’argenter barcelonès Francesc Martorell l’1 d’octubre de 1733 un cop el va acabar va jurar com a fadrí el 10 d’agost de 1740. El 30 de gener de 1744 va fer la seva passantia i esdevingué mestre. Va tenir diferents aprenents entre els que destaquen els futurs argenters barcelonins Francesc Pinto (3 de març de 1752) i Joan Roca (2 de juny de 1754).

El 28 de novembre de 1755 va marxar de Barcelona i va fixar la seva residència a Lleida. El 21 de maig de 1774 és rebien al Col·legi d’Argenters de Barcelona 33 lliures i 12 sous procedents de la casa de Pere Lleopart de Lleida.

El 20 d’abril de 1780 el seu fill Josep Lleopart sol. licità del col·legi una plaça de mestre, fet indicador de que el seu pare ja havia mort.

Entre les obres que va realitzar destaca l’urna de Sant Ermengol, acabada el 1755, el 10 d’agost del mateix any arribà a la Seu d’Urgell.

L’urna va ser restaurada amb motiu de la seva participació a l’exposició a L’Època del Barroc, celebrada a Barcelona el 1983.

És té noticia (Ràfols, II, 1953 (p.78), de que poc abans havia fet alguns exvots per a la Mare de Déu de Núria.

El 1775 treballà en la restauració de diversos objectes de l’església de Sant Joan de Barcelona. Aquest mateix any realitzà una imatge de Sant Pau per la catedral de Lleida. (p. 301).

*** MONTAÑÉS, L. – BARRERA, J., Joyas, Madrid, Antiquaria, 1987, (1ª edició).

Destaca el camí cap a la simplicitat de disseny de la joieria neoclàssica, que adaptant els models grecs i romans que és reflecteixen en els camafeus com elements bàsics d’ornamentació.

Senyala el paper de gemma-reina assolit pel diamant.

*** E. MÜLLER, P., “Siglos XVI, XVII y XVIII”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), p 27.

Senyala l’expansió del comerç marítim cap el Nou Món i el Sud-est Asiàtic juntament amb influències evolucionades del manierisme com els motius inductors de la creació de medallons figuratius i zoomòrfics en els que és representaren formes naturals, tortugues o ocells, que tal vegada podien estar inspirats en els objectes creats pels orfebres del Nou Món, encara que aquests estaven més recarregats.

A la segona meitat del segle XVIII hi havia un gust predominant per les peces grans i extremades amb grans pedres, per aquest motiu és necessitaven unes estructures més grans, compostes per molts elements en forma de llaç.

*** HERRANZ RODRÍGUEZ, C., “Joyeria popular”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), pp.56-67

Escriu sobre l’arracada catalana, (arengades) coneguda com “Jacsins” o “Arracada de dida”, (J. Antón López Bayarri: “Pendientes Catalanes de Boda”, Oro y Hora, n. 276, 1983.) estva composta per tres cossos articulats i desmuntables, podia tenir fins a 15cm. de llargada. La muntura generalment era d’or combinada amb plata i amb pedres com la maragda, el topazi, el granat, el citrí, el jacint, el diamant i l’ametista o pedra de Vic, pedra catalana per excel·lència. També és posaren pedres d’imitació. La complexitat d’aquestes peces obres de passantia suposen una moda de llarga pervivència a Barcelona, ja que han estat molt repetits els dibuixos que apareixen en els llibres de passanties pels aspirants a mestres argenters.

A partir de l’estudi dels llibres, veiem l’evolució de les arracades a partir d’un llaç amb tres ametlles, boto i ametlla i botó, llaç i ametlla.

Els primers exemples neoclàssics d’arracades presenten dues borles en el segon cos, segons dibuix de Pau Usich del 1802, a partir d”aquesta data fins els 1844 sovintegen, però segurament també entraren en decadència.

*** ERRA ZUBIRI, A., “L’urna de Sant Bernat Calbó, 1700-1828”, Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2, 1995, (1ª edició), pp.63-71.

Comunica que el capítol de la catedral de Vic decideix la construcció de l’urna de Sant Bernat Calbó el 1701.

A partir de la informació extreta de l’Arxiu Capitular de Vic i de l’Arxiu de Protocols de Barcelona, ens facilitarà la següent documentació sobre l’urna.

L’urna fou encarregada a l’argenter Joan Matons, qui realitzava treballs per institucions i particulars com la majoria d’argenters, el seu taller estava situat al carrer de l’Argenteria de Barcelona, també tenia botiga, fet que fa suposar que tindria encàrrecs de particulars.

L’urna, va ser obrada entre el 1701 i el 1728, va ser l’ultima gran obra de Joan Matons, la realització de la qual fou interrompuda del 1705 al 1719 a causa probablement de la Guerra de Successió del 1705 al 1711, la dificultat per part del Capítol de la Catedral de Vic d’obtenir la plata és reflecteix en l’aturada dels lliuraments de materials.

En aquest llibre s’adjunten reproduccions fotogràfiques generals i de detalls, és fa una descripció acurada de l’urna. Comenta que les representacions historiades han estat seleccionades d’entre els relats dels llibres de miracles i biografies de Sant Bernat Calbó que és conserven a l’Arxiu Capitular de Vic, explica també la iconografia.

Segueix escrivint, que Joan Matons i Bonaventura Fornaguera foren els qui signaren les dues traces presentades el 1700 al capítol de la catedral de Vic sobre l’urna de Sant Bernat Calbó

És realitzaren dos contractes per l’obra, el primer redactat una vegada acceptada la traça ACV, 1701/06/12, Cal. 36, Sant Bernat Calbó, urna i el segon desprès del període d’inactivitat en el treball de l’urna AHPB, 1720/09/26, Joan Francesc Fontana, man, 15, fol. 120-122.

Aquest fet obra la possibilitat de que hagués estat realitzada per ambdós argenters. Però el Capítol de la catedral de Vic contracta l’obra a Joan Matons, sense mencionar cap altre argenter, dedueix que Bonaventura Fornaguera, només signà la traça a causa del seu reconegut prestigi com argenter i la relació professional amb Joan Matons.

No és podien fer variacions del traçat original.

Una vegada acabada l’urna, el Capítol de la Catedral de Vic elegí dos argenters, Pere Joan Sampere i Josep Doménech que certificaren com experts que l’urna s’havia realitzat conforme el dibuix original i consideraven l’obra d’un valor artístic immillorable.

Ofereix les tècniques emprades per la realització de l’obra.

El 1702, el Capítol encarregà la realització dels models a Joan Roig que morí abans del 1709, tan sols amb la història central acabada. A partir d’aquí hi ha un vuit documental.

El 1720 és contractà a Joan Costa, qui el 1722 anul·là el contracte amb el Capítol i amb Joan Matons, sense aportar res al treball.

Pere Costa havia participat abans de 1725, sabem que el Capítol volia comunicar l’any 1726 amb ell però el 1726 ja s’havia acabat el treball dels models. No se sap que fos continuador de l’obra de Joan Roig, no hi ha documents.

Hi ha un elevat nivell de participació de diversos oficis en el procés constructiu de l’urna.

Escriu sobre els contactes epistolars entre Joan Matons i el Capítol de Vic, així com el tutelatge per part de membres de la comissió capitular.

Per calcular el cost del treball de l’argenter és tenien en compte dos conceptes, el pes de la plata i el valor de les mans.

El treball de l’argenter és mesurava, segons el valor de la moneda de Barcelona que equivalia al pes de cada un dels elements que composaven l’obra.

*** MARTÍN ROS, R.M., Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1995, pp. 5-9.

Les agulles de pit/penjolls que és realitzaren, és posaven en a l’escot del vestit, o foren utilitzades com penjolls. És penjaven en una cinta que és posava al voltant del coll, on era cosida o penjada la joia, aquestes és realitzaren en or, argent, maragdes i diamants, les pedres sempre estaven encastades sobre una placa de plata.

Les arracades del segle XVIII, eren desmuntables, la qual cosa permetia combinar l’arracada, segons l’ocasió, de diari o be de festa, en aquest cas és posaven totes les parts. Estaven compostes per un botó i penjant, moltes tenien forma de llaç o bé de papallona amb les ales obertes i altres formes d’ametlla. La decoració era a base d’elements vegetals.

L’arracada catalana o “arracada d’arengada”, és lluï al segle XVIII i XIX. Aquests tipus d’arracada era desmuntable i podia arribar a tenir quatre cossos desmuntables, el botó en el primer penjant, un segon que podia tenir forma d’ametlla, altres penjants laterals i un tercer més petit que també podia tenir forma d’ametlla. Els materials emprats eren argent, or, maragdes i diamants. Les arracades que estaven fetes amb plata i or prenien més relleu que no pas les que estan fetes solament amb or, la utilització únicament d’or donà com a resultat unes joies molt planes.

A finals del segle XVIII i principis del XIX, les agulles de pit/penjoll és realitzaren d’or i pedres. Conserven en la part superior la forma de llaç i els penjants podien tenir forma de creu/flor o bé de forma d’ametlla. En el segle XIX és realitzaren amb maragdes, ametistes i granats, desprès la part superior evolucionà cap un petit llaç.

En aquest mateix moment és feien arracades amb forma de llaç únicament amb or i pedres, sense utilitzar l’argent. La forma és la mateixa del segle XVIII, botó rodo, penjant en forma de llaç o papallona i el darrer penjant amb forma d’ametlla.

La barreja de la forma d’arracada de llaç o bé de papallona amb les ales esteses i la d'”arengada”, dona com a resultat una variació de la d’arengada en la que el segon penjant és feia més ample i agafà forma de papallona amb les ales esteses.

*** TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congres de Màlaga 199?), pp.565-570.

Els canelobres obrats per Joan Matons destinats a la catedral de Palma de Mallorca foren realitzats entre 1704 i 1718, anteriorment s’ha havia donat la data d’acabament el 1721, que és quan varen quedar instal·lats a la Seu de Palma de Mallorca.

Ens facilita una aproximació biogràfica de l’artista, situa la data de naixement a l’any 1670 aproximadament. Va fer el seu aprenentatge amb Francesc Via, orfebre i gravador i posteriorment deuria continuar amb el seu futur sogre Bonaventura Fornaguera, treballà per la Ceca de Barcelona. La seva primera gran obra fou el Misteri de l’Ascensió del Señor, com la Virgen y los Apóstoles Pedro, Santiago y Juan puestos en pie, per la catedral de Tarragona, contractada el 21 de maig de 1699. Desprès va fer l’urna de Sant Bernat Calbó i els canelobres.

L’obrador de Matons va tenir continuïtat amb els seus fills Joan Baptista Matons (1704-1755) i Josep a qui en el seu testament cita com jove argenter.

Per dur a terme la realització dels canelobres és redactaren diferents contractes, en els quals es posa de manifest la consciència artística de Matons i les dificultats econòmiques que aquesta obra així com l’urna de Sant Bernat Calbó comportaren.

Segons les dades dels documents notarials de A.H.P.B i dels Llibres de resolucions de l’Arxiu Capitular de Palma de Mallorca recollits per Josep Ramis.

El 8 de febrer de 1704 és du a terme el contracte entre l’Il·lustre Capítol i Joan Matons.

S’establiren, les mesures, la fortalesa de la peça, que hauria de ser giratòria, estableix també que l’autor haurà de rendir contes dels diners rebuts en conceptes de plata i de treball i és fixen els terminis d’entrega i de pagaments.

El Capítol pagarà els models de fusta, de ferro, bronze i les despeses necessàries per l’execució de l’obra, així com les caixes que contindran l’urna pel seu trasllat.

En el contracte s’especifica com ha de ser la peça i s’escriu que els canvis que Matons introdueixi hauran de ser per millorar l’obra i que uns experts elegits pel Capítol en faran la supervisió.

Els contractes del termini d’entrega i els econòmics no és compliren, per tal motiu entraren en litigi Joan Matons i el Capítol, el litigi econòmic no s’acaba fins el 1731, el Capítol paga els interessos de demora..

És necessita més plata i més diners dels contractats inicialment. Mitjançant la documentació de A.H.P.B., reprodueix les diferents al.legacions del Capítol i de Joan Matons, en aquest litigi i la renovació del contracte, acompanyant dels noms dels afermances. Així com la relació dels pagaments que és dugueren a terme.

Els canelobres arribaren a la Seu el 1721 i foren definitivament liquidats a Matons el 1731.

Escriu també sobre les dificultats que Matons va tindre en la realització, estan transcrits els testimoniatges des argenters Joan Gasset i Trias a favor de l’obra de Matons, on posen de manifest la realització d’un treball rigorós i a la vegada dificultós, fet que motiva el retard i l’encariment de l’obra.

Les tres causes principals del plet establert entre Matons i el Capítol foren, en un primer moment és deia que els canelobres eren diferents a la traça inicial, posteriorment és reconegueren algunes variacions i l’ultima al.legació qüestiona el valor artístic de l’obra.

*** BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplendents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

Escriu sobre de l’urna-reliquier de Sant Bernat Calbó encomanada el 1701, la seva realització va quedar interrompuda degut a la guerra de Successió i no és va acabar fins el 1728.

Ens informa sobre l’urna de Sant Ermengol, acordada el 1752, i acabada el 1755, any en què va ser exposada i admirada a Barcelona en el taller de Pere Lleopart durant 15 dies, ens transcriu dues frases que reflecteixen l’acceptació de l’urna per part dels barcelonins, va rebre universal aplauso, també fou reconeguda pels canonges de la Seu, tot dient nos ha infinitament aumentat lo judici que havíem format de son hermós treball.

També escriu sobre l’urna-reliquier de Santa Cinta obrada per Francesc i Josep Tramulles.

Destaca els canelobres de set braços realitzats per Joan Matons a la Seu de Mallorca, obra cabdal de l’orfebreria barroca, realitzats entre 1703 i 1721, en col·laboració amb l’escultor Joan Roig.

Joan Domenge ha resseguit minuciosament el procés de realització, que comença el 1703 amb l’acord de fer-los i acaba molt més tard del que inicialment és preveié, el 1721, amb el seu trasllat a Mallorca. Tanmateix, les desavinences pel preu d’aquesta obra van donar lloc a un plet entre l’argenter Matons i els canonges mallorquins, que no és va tancar fins al 1730. D’un gran interès per a la història de les exposicions artístiques a Barcelona és la noticia relativa a la seva exposició pública l’any 1718.

“Son tres semanas lo que estan expuestos al público y la casa de Matons hasta el dia de hoy es la escala de Jacob, de forasteros, noblesa y vecinos de Barcelona, que todos se despiden con admiraciones y notables elogios de obra tan perfecta”.

 

CONCLUSIONS

*** DURAN, F., “L’orfebreria catalana“, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Any XIX, Vol. XXXIII, juliol – desembre 1915, pp. 301-302.

Ens explica el procés de desaparició del gremi d’argenters.

*** DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915, pp. 79-249.

Presenta un estat de la qüestió.

Anomena les diferents fonts i documents existents.

Cita els llibres de passantia i ens indica la seva utilitat alhora de buscar informació documental historico-artística. Així mateix indica l’autor i l’any de l´última passantia.

Fa una anàlisi sobre les causes que motivaren la decadència gremial.

*** PUJOL, P., “L’Església de la Pietat de la Seu d’Urgell”, Analecta Sacra Tarraconensia, n. I, Anuari de la Biblioteca Balmes, 1925, pp. 331-352.

És un estudi referent a l’església.

*** PUJOL I TUBAU, P., L’urna d’argent de Sant Ermengol bisbe d’Urgell, Vol. I, Barcelona, Memóries de l’Institut d’Estudis Catalans, 1927, (1ª edició), pp. 1-29.

Ens informa dels motius que portaren a la construcció de l’urna destinada a Sant Ermengol.

Com és va dur a terme el projecte, el seu finançament.

Fa esment de paper dels comissaris en el concurs per aquest projecte que guanya Lleopart.

Senyala els termes en què redacta el contracte de la realització de l’urna, així com el termini d’entrega, el qual no és complí.

Ressalta l’èxit que assolí a Barcelona l’urna una vegada acabada, fet que posa de manifest l’alt nivell tècnic dels tallers d’argenteria barcelonins de l’època.

Descriu molt acuradament l’urna, el lloc destinat a ella i el posterior trasllat fins que finalment tornà al lloc assignat.

*** GUDIOL RICART, J., Arte de España, Catalunya, Barcelona, Seix Barral, 1955, (1ª edició), p. 79.

Dona la data de naixement de Matons i fa referència als canelobres de set braços de la catedral de Mallorca, tot dient que el projecte era del mallorquí Joan Roig, tal i com aquí reproduïm… digno compañero de los famosos candelabros de los siete brazos que el mismo artista labró para la catedral de Palma de Mallorca, según proyecto del mallorquin Juan Roig. Aquí és diu que Joan Roig era mallorquí i no pas de Barcelona.

*** SUBÍAS GALTER, J., “Los libros de passantías”, Goya, n. 52, 1963, pp.224-228.

Dona la data de passantia de Joan Matons. Escriu sobre la visió d’un gran taller d’orfebreria per primera vegada el 1761.

*** MAINAR, J., l’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició).

Dona una visió global de l’orfebreria de l’època, cita sense aprofundir les urnes de Santa Juliana i Santa Semproniana a Mataró, així com l’urna de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell de la qual omet el nom de l’autor. La de la Santa Cinta obrada per Josep i Francesc Tramulles, la de Sant Medir obrada per Pere Valls datada el 1768 i la de Sant Bernat Calbó a Vic i els canelobres realitzats també per Joan Matons a la catedral de Mallorca segons projecte de l’escultor Joan Roig, fill.

Escriu sobre les formes predominants a la joieria neoclàssica, l’oval i les llaçades i també sobre el protagonisme que a partir del 1780 tingueren els medallons, els camafeus, les sivelles, les creus de Santiago i les arracades.

Afegeix la dada de l’inventari fet a la mort de Pere Aldavert el 1793, per donar constància del tipus de peça que predominava en el moment així com el valor de les mateixes.

A diferència dels autors aquí consultats, fa especial esment a la incorporació d’un nou tipus de tanca per les arracades destinades a les orelles de lòbul foradat, la tanca catalana, deixant de costat les arracades d’arengada.

Assenyala l’ utilització de l’esmalt preferentment de color blau i de diamants de més mida així com de figures d’animals en l’ornamentació de les peces.

Atorga a l’argenter Ignasi Julià al 1793 la realització del primer projecte d’estil imperi i dels seguidors Joan Antoni Dossy i Ramon Bosch .

Per fer aquest estudi ens remet als llibres de passanties.

Es tracta d’una obra molt general.

*** DURLIAT, M., Art Catalan, Paris-Grenoble, Arthaud, 1963, (1ª edició).

Fa una breu menció a les urnes de Sant Bernat Calbó i de Sant Ermengol així com dels seus autors i de l’expectació que despertà aquesta última a la ciutat de Barcelona i el cost de la mateixa.

Segons les dates que Durliat ens ofereix en relació amb l’urna de Sant Ermengol, ens comunica que aquesta fou començada el 1752 i que la seva realització va durar deu anys, és a dir que segons aquesta aportació s’hauria acabat el 1762, data que no és correspon amb la realitat, ja que l’urna va ser acabada i instal·lada a la Seu el 1755.

És més una aportació de caire socioeconòmic que no pas des del punt de vista artístic-històric.

*** CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comissió de Cultura, 1966, p. 6

Ens parla del canelobre de la Seu mallorquina, realitzat conjuntament per Joan Matons i pel mallorquí Joan Roig, …com el canelobre que el mallorquí Joan Roig i el barceloní Joan Matons realitzaren per a la Seu mallorquina, a la pàgina 6 del catàleg.

Aquí Cirici escriu com Gudiol en el llibre: Arte de España, Catalunya, del 1955, p. 79, que Joan Roig era mallorquí.

Fa esment de les urnes de Bernat Calbó i de Sant Ermengol i dels seus autors, però no ens dóna dates, ni tampoc sobre la imatge d’argent de la Mare de Déu de la Cinta obrada per l’argenter Francesc Via .

A la joieria tan sols hi dedica dues línies per parlar de la tipologia dominant.

Mitjançant l’estudi del llibre de Passanties assenyala a Julià com l’introductor del neoclassicisme a la joieria, donant-nos la data del 1793 en la que Julià passa a ser mestre.

És una visió molt sintètica de la joieria i orfebreria del moment.

*** MADURELL I MARIMON, J., “L’urna d’argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich”, Ausa, n. 6, 1968-1971, pp. 25-33.

Escriu sobre l’encàrrec, la contractació, el cost i finançament així com els terminis de pagament i les diverses incidències en la realització de l’urna de Sant Bernat Calbó i el trasllat de la mateixa a Vic, donant l’estat de comptes final.

*** DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

Parla dels projectes que es presentaren en els exàmens de passanties.

Escriu el procés de realització de l’urna de Sant Bernat Calbó, especifica que l’escultor Joan Roig era de Barcelona.

Escriu sobre el llibre que utilitzà Joan Matons per documentar-se alhora de representar la vida el Sant.

Indica també la data en què fou instal·lada l’urna a Vic i traslladades les despulles del Sant.

També és fa reso de les diferencies econòmiques que hi hagueren, el procés de realització i del reconeixement que rebré l’obra un cop finalitzada.

Fa esment a la realització dels canelobres de la Seu de Palma de Mallorca, les dificultats en la seva realització, també és fa reso de l’empobriment de l’artista qui aporta el seu propi capital (confirma l’inventari ressaltat per Santiago Alcolea, era un moment en què Matons tenia dificultats econòmiques).

Fa referència al quadern que aparegué en defensa de l’obra Desengaño e ingenuo aviso que según arte se ha compuesto.

*** MAINAR, J., “Historia de la joyería catalana. De sus inicios al Modernismo”, Batik, n.36, V any, setembre-octubre de 1977,

pp. 14.

Escriu sobre els cànons estilístics imperants en el barroc i també del neoclassicisme, ens aporta una nova dada, que a prop de Viladrau existien vint lapidaris que exercien el seu ofici, per destacar la importància d’aquesta zona.

Comenta la incorporació de nous materials a la joieria que no havíem trobat en els autors consultats com també amplia el repertori temàtic i estètic, els estris de camp i els instruments musicals.

*** ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

Reconstrueix l’entorn familiar dels argenters barcelonins de mitjans de segle XVII fins a mitjans de segle XVIII a partir dels capítols matrimonials, testaments i inventaris i encants consultats a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona.

Dona una visió de la situació personal i familiar dels argenters, la relació entre ells, les seves pertinences i les seves herències.

Podem saber qui eren els que tenien taller o botiga, coneixem la relació dels seus estris, dels seus dibuixos i reflecteixen la inexistència de llibres tècnics.

Podem conèixer la seva producció i especialització, així com el gust imperant en el moment.

Quan fa esment a l’inventari de Joan Matons del 12 de juliol de 1735 escriu que no concorda la relació donada de béns, ja que son massa senzills, amb la categoria professional de l’argenter, potser és pugui relacionar amb la informació que Josep Madurell i Marimón ens facilita en el seu article “L’urna d’argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich”, publicat a la revista Ausa, n. 6 del 1968-1971, a les pagines 25 a 33 on fa constar que consultant la darrera de les notes d’arxiu datada el 3 de març de 1731 sabem que l’argenter Joan Baptista Matons i Fornaguera, de 39 anys d’edat, declarava, que atenent que el seu pare Joan Matons, a 12 de novembre de 1728, en poder de Fèlix Sayol, notari de Vic, havia firmat debitori a favor del Capítol de la Catedral de Vic, de 816 lliures i 3 sous barcelonins, quantitat que és comprometia a pagar dins els 2 anys immediats següents. Consta també, que atenent que el Capítol de la Seu de Vic, havia deliberat tornar 450 lliures a Joan Matons, en gratificació i remuneració de la seva labor en la fàbrica de dita urna de plata, que descomptades de les 816 lliures i 3 sous, resultava que la suma líquida de diners a satisfer, restaria deduïda de 366 lliures i 3 sous. (AHPB. Josep Francesc Fontana, man. 27anys 1732, f.58).

L’esmentat Capítol procedí judicialment contra el seu pare, a efecte d’exigir la quantitat endeutada i Joan Baptista Matons, per tal de suspendre la continuació del judici, sens perjudici de l’obligació contreta pel seu pare, en el precitat debitori, és constituí en principal deutor i s’obligava a pagar dita quantitat, junt amb el seu pare, dins el termini de 6 anys, és a dir, 63 lliures, 10 sous i 6 diners per cada paga, començant a satisfer la primera el dia 3 de març de 1733, i així consecutivament fins a la total cancel·lació del deute.

*** DALMASES, N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

Al segle XVII hi ha una renaixença de l’orfebreria barcelonina, que comporta la realització de les grans urnes, tot ressaltant la seva excessiva ornamentació on és posà de manifest el domini tècnic del repussat i del cisellat dels seus autors.

Situa la realització de les grans urnes entre 1670 i 1730, hem de tenir en conte que la de Sant Ermengol és posterior a aquestes dates. Quant cita aquesta urna tan sols ens indica el nou de l’autor no l’any ni tampoc dona cap més referència.

Destaca l’urna de Sant Bernat Calbó i els canelobres de la Seu de Mallorca, realitzats per Joan Matons segons projecte de l’escultor Joan Roig, així com la seva acceptació i admiració pel part de l públic barceloní i les critiques rebudes per part d’experts nomenats pel capítol a Mallorca.

Cita a altres importants argenters barcelonins com Josep i Francesc Tramulles, Francesc Martorell així com altres argenters pertanyents al col·legi de Reus.

Fa referència a la importància de l’obrador de Montserrat en els segles XVII i XVIII.

Comenta més àmpliament que els altres autors el repertori neoclàssic. Parla del eclecticisme de les peces i de l’ incorporació de nous materials.

Introdueix el tema de la mecanització i la industrialització de la joieria, donant com a resultat peces de gran qualitat, les quals no sempre guardaven les proporcions adequades.

Escriu també sobre la decadència gremial.

Del segle XVIII destaca les custòdies de tipologia sol, de les quals ofereix una descripció.

*** VIVES., “Peces escultòriques del Museu Diocesà d’Urgell”, Urgellia, n. 2, 1979, pp. 457-480.

Escriu sobre el contingut del museu, ens ofereix les fitxes corresponents a cada obra.

A la fitxa corresponent a l’urna de Sant Ermengol, trobem expressades, la data de l’encàrrec, la de la signatura de l’escriptura del contracte i la de l’acabament de l’obra així com la relació de les exposicions en les que l’urna va participar.

*** BAYARRI, J.A., “Pendientes catalanes de boda”, 0ro y Hora, n. 276, juny 1983, pp. 9-12.

És un breu estudi sobre l’evolució de les arracades del segle XVII al s. XIX, sense aprofundir massa en el tema, fa una reflexió de tipus tècnic sobre l’encastat de les pedres.

*** TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català, Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

Escriu sobre els reliquiaris de la Santa Cinta de Tortosa i de Sant Bernat Calbó de Vic.

Comenta les obres realitzades per Joan Matons, l’urna de Sant Bernat Calbó i els canelobres monumentals de Mallorca en col·laboració amb Joan Roig.

Presenta un estudi més profund sobre l’urna de Sant Ermengol des del concurs entre Pere Lleopart i Joan Brauver, l’encàrrec fins la seva exposició i bona acceptació a Barcelona abans de ser traslladada a la Seu d’Urgell. S’acompanya d’una acurada descripció de l’urna a cura de Rosa M. Subirana a partir del Catàleg L’Època del barroc, Barcelona, Palau Reial de Pedralbes, 1983, p. 142.

Ens facilita un llistat de nom d’argenters de Barcelona, tret de l’Arxiu de Protocols d’aquesta ciutat.

Per referir-se a les custòdies de tipologia sol, pren com a referència l’aportació de Núria de Dalmases.

Fa referència al col.legi d’argenters de Reus.

*** DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

Aquest llibre és un recull i ampliació del llibre escrit per Núria de Dalmases a l’any 1979 L’orfebreria.

Aquí s’ens parla amb més profunditat del Col·legi d’argenters de Reus, facilita la localització de diverses obres arreu de la geografia tarragonina.

Escriu també sobre els argenters barcelonins en terres gironines a partir de l’aportació de Josep M. Madurell i Marimón a Obras de Plateros barcelones en iglesias gerundenses.

Comenta la creació de l’Escola Gratuïta de Dibuix i Gravat

En aquest llibre és fa referència a l’urna de Sant Bernat Calbó i dels canelobres destinats a la Seu de Mallorca realitzats per Joan Matons i a diferència del llibre L’orfebreria, aquí l’obra realitzada per Pere Llopart, l’urna de Sant Ermengol és tractada amb més profunditat.

*** GOU I VERNET, A., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986.

És tracta d’un estudi extens on s’aborden en profunditat tots els temes relacionats amb la joieria i l’orfebreria, desde els aspectes orgànics fins els aspectes socials i religiosos.

Hi ha un part destinada a l’estudi dels materials emprats.

S’analitza l’evolució estilística de diferents peces de joieria, anells, arracades… acompanyats de dibuixos esquemàtics on s’assenyalen les diferencies evolutives. Fa el mateix amb l’orfebreria civil i religiosa.

Dedica una part important a les fitxes de passantia dels anys 1600-1852, en les quals trobem algunes reproduccions dels diferents dibuixos.

Estudia el funcionament del gremi, del col·legi i de la confraria de Sant Eloi.

*** AAVV., Thesaurus. L’Art als Bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Thesaurus/estudis, Fundació Caixa de Pensions, 1986, (1ª edició).

Presenta la figura de l’argenter tortosí Innocenci Quinsà, de les obres que realitza i que posteriorment passaren a formar part del tresor de la catedral de Tortosa.

Escriu sobre l’urna de Sant Ermengol, presentant-nos una fixa exhaustiva de la mateixa.

Ofereix una breu biografia de Pere Lleopart. Tot destacant la figura de dos aprenents que va tindre i que desprès esdevindrien argenters a Barcelona, Francesc Pinto i Joan Roca.

A traves de les referències de Ràfols, J., F. Diccionario Biografico de Artistas de Catalunya, Vol. I-II, Barcelona, Milla, 1953 ens cita altres realitzacions d’aquest autor.

Aporta la següent bibliografia relacionada amb l’urna:

AAVV., L’Església de la pietat de la Seu d’Urgell, Analecta Sacra Tarraconensia, I, 1925, pp. 331-352. En aquest article no surt cap referència a l’urna .

MARQUÉS, B., “L’urna d’Argent de Sant Ermengol”, Església d’Urgell, n. 84, 1979, pp. 13-15.

PUJOL I TUBAU, P., L’urna d’argent de Sant Ermengol bisbe d’Urgell, Memories de l’Institut d’estudis Catalans, vol. I, Barcelona, 1927, pp.1-29.

VIVES,. “Peces escultòriques del Museu Diocesà d’Urgell,” Urgellia II, 1979, pp.457-480.

*** MONTAÑÉS, L. I BARRERA.J., Joyas, Madrid, Antiquaria, 1987, (1ª edició).

És un llibre-diccionari de termes relacionats amb la joieria. Assenyala el protagonisme que en aquest moment assolí el diamant.

*** E. MÜLLER, P., ” Siglos XV, XVII y XVIII”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ªedició), 27.

Escriu sobre la importància del comerç marítim cap al Nou Món i el sud-est Asiàtic en el repertori formal de l’ època.

Assenyala el gust i predomini per les pedres més grans i en conseqüència també les joies.

*** HERRANZ RODRÍGUEZ, C., “Joyería popular”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), pp.56-67

Fa una reflexió sobre l’arracada catalana i l’evolució artística bassada en l’observació dels dibuixos dels llibres de passanties.

*** ERRA ZUBIRI, A., “L’urna de Sant Bernat Calbó, 1700-1828”, Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2, 1995,

pp.63-71.

L’autora escriu aquest article a partir dels documents trobats a l’Arxiu Capitular de Vic i a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.

El 1701 és quan el Capítol de la Catedral de Vic va decidir que la construcció de l’urna la portes a terme Joan Matons.

Aquí fa referència a la ubicació del taller de Matons al carrer Argenteria de Barcelona i també ens fa saber que tenia una botiga.

Ens especifica els anys en què va ser interrompuda l’obra, del 1705 al 1719, com a causes probables assenyala la Guerra de Successió i la dificultat del Capítol de Vic per obtenir plata.

Sens ofereixen unes bones reproduccions de detalls de l’ obra.

Fa referència a les representacions historiades que presenta l’urna, tot comentant que Matons deuria conèixer els llibres de miracles i les biografies de Sant Bernat Calbó, per poder realitzar aquesta urna.

Apunta la possibilitat que aquesta hagués estat encarregada a Joan Matons i a Bonaventura Fornaguera, ja que ambdós signaren les dues traces presentades el 1700 al Capítol de la catedral de Vic, tot i que el Capítol contractà J. Matons sense mencionar cap altre argenter, és possible per aquest motiu que Bonaventura Fornaguera tan sols signes la traça degut al seu prestigi com argenter i per la seva relació professional amb J. Matons.

Dona els noms dels dos argenters que certificaren que l’obra s’havia realitzat conforme al dibuix original tot reconeixent-li el gran valor artístic, Pere Joan Sampere i Josep Domènech.

Enumera els autors dels models, de Joan Roig, escriu que en el moment de la seva mort el 1709, tan sols s’havia fet la historia central, desprès cita a Joan Costa, qui sembla ser que no va fer cap aportació i posteriorment a Pere Costa, hi ha un vuit documental que no ens permet esbrinar qui va ser el continuador de l’obra iniciada per Joan Roig.

Fa esment de la cooperació de diferents oficis per la realització de l’urna, i del seu tutelatge.

Finalitza l’article, comentant com és calculava el cost de les obres.

*** MARTÍN ROS, R.M., Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1995.

És aquest catàleg escriu sobre penjolls, però bàsicament el tema tractat son les arracades, l’evolució en el decurs d’aquests segles, els materials que s’utilitzaren i la incorporació de diferents pedres, segons cada moment.

Comenta les diverses tipologies d’arracades, les d’arengada o bé en forma de papallona i de les de forma de llaç, així com el gust per unes pedres més grans i en conseqüència també les joies.

*** TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congres de Màlaga 199?), pp.565-570.

Ens fa una aproximació biogràfica sobre la figura de l’argenter barceloní Joan Matons, cita algunes de les obres més importants per ell realitzades.

L’aportació està documentada a partir dels documents provinents de A.H.P.B., reprodueix els diferents contractes que s’establiren per la realització de l’obra, on és fan palesa les dificultats tècniques i econòmiques i les discussions entre el Capítol i l’artista.

Les dificultats econòmiques que aquí recull Triadó, com Madurell en la seva aportació, concorden amb l’estranyesa de Santiago Alcolea quan realitza l’estudi sobre l’inventari dels béns de Matons i comenta que les seves pertinences no estan d’acord amb l’obra i categoria de l’artista.

Aquí és citen tres critiques que foren les causants dels motius de desacord entre el Capítol i Matons, la diferència de la traça inicial, algunes variacions i el qüestionament del valor artístic de l’obra. Duran i Sanpere el 1973 en Les joies i joiers, apunta la critica dels experts nomenats pel Capítol destinada a baixar el cost econòmic de l’obra al·legant manca artistícitat i posteriorment Núria de Dalmases en el Llibre l’Orfebreria del 1979, en destaca la critica per part dels experts del Capítol per la manca de valor artístic i destresa de l’autor, sense reflectir motius de tipus econòmics.

*** BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplendents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

Utilitza el terme per definir a les urnes-reliquiari de grans maquines. Ens explica el motiu pel qual fou encomanada l’urna de Sant Bernat Calbó, la seva canonització i la construcció d’una nova capella dedicada al seu culte a la catedral de Vic. Ens fa una ràpida descripció de l’urna, on comenta que la part posterior és oberta a fi de poder venerar el cos del Sant.

Així mateix fa una breu descripció de l’urna de Sant Ermengol i és fa ressò de l’èxit que assolí a Barcelona quan va ser exposada.

Escriu sobre els canelobres de la Seu de Mallorca. Destacà les aportacions de Joan Domenge sobre aquesta obra i comenta la gran expectació i admiració que despertaren entre el públic barceloní.

Facilita la data de l’exposició d’aquests canelobres, el 1718, data que no ha estat facilitada pels autors consultats en aquest treball.

Així mateix quan escriu sobre d’aquesta exposició, fa una reflexió sobre l’interès i el significat d’aquesta i les posteriors exposicions artístiques que és celebraran a Barcelona.

 

BIBLIOGRAFIA GENERAL

AAVV., ” L’Església de la pietat de la Seu d’Urgell”, Analecta Sacra Tarrraconensia, n. I, 1925, pp. 331-352.

AAVV., “El arte en la comarca alta de Urgell”, Anales y Boletín de los Museos de arte de Barcelona, 1946, p. 154-155

AAVV., L’Època del Barroc, Barcelona, Palau Reial de Pedralbes, 1983, p.142.

AAVV., Thesaurus, L’art als Bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Thesaurus/estudis. Fundació Caixa de Pensions, 1986, (1ª edició).

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

ALCOLEA, S., “L’orfebreria barcelonina del segle XIX”, D’Art, n. 6 i 7, maig .No fa cap aportació sobre aquest moment.

BAYARRI, J.A., “Pendientes catalanes de boda”, 0ro y Hora, n. 276, juny 1983, pp. 9-12

BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplandents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comisió de Cultura, 1966, p. 6.

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN, F., “L’orfebreria catalana“, Revista de archivos, bibliotecas y museos, Any XIX, Vol. XXXIII, juliol- desembre 1915, pp. 301-302.

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915.,pp. 79-249.

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

DURLIAT, M., Art Catalan, Paris-Grenoble, Arthaud, 1963, (823 edició), pp. 334-335,

MÜLLER, P., “Siglos XVI, XVII y XVIII”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), p.27.

ERRA ZUBIRI, A., “L’urna de Sant Bernat Calbó, 1700-1828”, Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2, 1995, pp.63-71.

FONTBONA, F., Història de l’ Art Català, Vol. VI, Del neoclassicisme a la restauració, 1808-1888, Barcelona, Edicions 62, 1983, (1ª edició).

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986.

GUDIOL RICART, J., Arte de España, Catalunya, Barcelona, Seix Barral, 1955, (1ª edició), p. 79.

HERRANZ RODRIGUEZ, C., “Joyería popular”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), pp.56-67.

MADURELL I MARIMON, J., “L’urna d’argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich”, Ausa, n. 6, 1968-1971, pp. 25-33.

MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

MAINAR, J., “Historia de la joyería catalana. De sus inicios al Modernismo”, Batik, n.36, V any, setembre-octubre de 1977, pp. 14.

MARQUÉS, B., “L’urna d’Argent de Sant Ermengol”, Església d’Urgell, n. 84, 1979, pp. 13-15.

MARTIN ROS, R.M., Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX, Bercelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1995.

MONTAÑÉS, L. – BARRERA, J., Joyas, Madrid, Antiquaria, 1987.

PUJOL, P.,” L’Església de la Pietat de la Seu d’Urgell,” Analecta Sacra Tarraconensia, n. I, Anuari de la Biblioteca Balmes, 1925, pp. 331-352.

PUJOL I TUBAU, P., L’urna d’argent de Sant Ermengol bisbe d’Urgell, Vol. I, Barcelona Memóries de l’Institut d’estudis Catalans, 1927, pp. 1-29.

RÀFOLS, J., Diccionario Biogràfico de Artistas de Catalunya, Vol. I-II. Barcelona, Millà, 1953, (1ª edició).

SUBÍAS GALTER, J., “Los libros de passantías”, Goya, n. 52, 1963, p.224.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congrès de Malaga 199?), pp.565-570.

VIVES, “Peces escultóriques del Museu Diocesà d’Urgell”, Urgellia, n. 2, 1979, 457-480.

 

 

BIBLIOGRAFIA ESPECIFICA

Urna de Sant Bernat Calbó

BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplandents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comisió de Cultura, 1966, p. 6

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

DURLIAT, M., Art Catalan, Paris-Grenoble, Arthaud, 1963, (823ª edició), pp. 334-335.

ERRA ZUBIRI, A., “L’urna de Sant Bernat Calbó, 1700-1828”, Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2, 1995, pp.63-71.

GUDIOL RICART, J., Arte de España, Catalunya, Barcelona, Seix Barral, 1955, (1ª edició), p. 79.

MADURELL I MARIMON, J., “L’urna d’argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich”, Ausa, n. 6, 1968-1971, pp. 25-33.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congrès de Malaga 199?), 565-570.

Canelobres de la seu de Mallorca

BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplandents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

GUDIOL RICART, J., Arte de España, Catalunya, Barcelona, Seix Barral, 1955, (1ª edició), p. 79.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congrès de Malaga 199?), pp. 565-570.

 

Església de la Seu d’Urgell

PUJOL, P., “L’Església de la Pietat de la Seu d’Urgell, Analecta Sacra Tarraconensia, n. I, Anuari de la Biblioteca Balmes, 1925, pp. 331-352.

Urna de Sant Ermengol

AAVV., L’Època del barroc, Barcelona, Palau Reial de Pedralbes, 1983, p. 142.

AAVV., Thesaurus. L’art als Bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Thesaurus/estudis, Fundació Caixa de Pensions, 1986, (1ª edició).

BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts resplandents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comisió de Cultura, 1966, p. 6

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

DURLIAT, M., Art Catalan, Paris-Grenoble, Arthaud, 1963, pp. 334-335, (823ª edició).

PUJOL I TUBAU, P., L’urna d’argent de Sant Ermengol bisbe d’Urgell, Vol. I, Barcelona, Memóries de l’Institut d’estudis Catalans, 1927, (1ª edició), pp.1-29.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

VIVES,. “Peces escultóriques del Museu Diocesà d’Urgell”, Urgellia, n. 2, 1979, 457-480.

 

Orfebreria

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915,pp. 79-249.

MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

TRIADÓ, J.R., Génesis, desarrollo y visicitudes en la realización de los candelabros de Joan Matons, para la catedral de Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, (Congrès de Malaga 199?).

 

Joieria

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s.XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

BAYARRI, J.A., “Pendientes catalanes de boda”, 0ro y Hora, n. 276, juny 1983, pp. 9-12

CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comisió de Cultura, 1966, p. 6

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915, pp. 79-249.

MÜLLER, P., “Siglos XVI, XVII y XVIII”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), p.27.

HERRANZ RODRIGUEZ, C., “Joyería popular”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), pp.56-67

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986

MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

MAINAR, J., “Historia de la joyería catalana. De sus inicios al Modernismo”, Batik, n. 36, V any, setembre-octubre de 1977,

pp. 14.

MARTIN ROS, R.M., Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1995.

MONTAÑÉS, L. – BARRERA, J., Joyas, Madrid, Antiquaria, 1987, (1ª edició).

Evolució histórica de la joieria i orfebreria

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915, pp. 79-249.

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

MÜLLER, P., “Siglos XVI, XVII y XVIII”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), p 27.

HERRANZ RODRIGUEZ, C., “Joyería popular”, Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990, Palma de Mallorca, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1991, (1ª edició), pp. 56-67.

Materials emprats

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), pp.257-271.

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història.Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986

 

Gremi d’argenters

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s.XVIII””, Estudios Històricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició).,pp.257-271.

DURAN, F., “L’orfebreria catalana“, Revista de archivos, bibliotecas y museos, Any XIX, Vol. XXXIII, juliol- desembre 1915, pp. 301-302.

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915. pp. 79-249.

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986.

Llibres de passanties

CIRICI PELLICER, A., “Notes sobre orfebreria i joieria catalana”, Cien años de Joyería y Orfebrería catalanas, Barcelona, Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Comisió de Cultura, 1966, p. 6

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915, pp. 79-249.

DURAN I SANPERE, A., “L’argenter Joan Matons”, Barcelona i la seva Història, Vol. III. L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, (1ª edició), pp. 398-403.

GOU I VERNET, Assumpta., La Joieria i l’orfebreria barcelonines, 1600-1850, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història. Departament d’ Història de l’Art. Direcció S. Alcolea i Gil, juny de 1986.

MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

SUBÍAS GALTER, J., “Los libros de passantías”, Goya, n. 52, 1963, p.224.

Col.legi d’argenters de Reus

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

Altres argenters

AAVV., Thesaurus. L’art als Bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Thesaurus/estudis. Fundació Caixa de Pensions, 1986, (1ª edició).

ALCOLEA GIL, S., “Sobre “argenters barceloneses de los siglos XVII i s. XVIII””, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, Vol. VI, Barcelona, Miscel.lania en honor de J.M. Madurell i Marimon, Colegio Notarial de Barcelona, 1978, (1ª edició), .pp.257-271.

BRACONS CLAPÉS, J., “Les arts rsplandents. Decoració, luxe i ornament a l’Edat Mitjana“, Art de Catalunya, Arts decoratives, industrials aplicades, Ars Cataloniae, Vol. 11, Barcelona, L’Isard, 2000, (1ª edició), pp. 110-111.

DALMASES , N., L’orfebreria, Col. Conèixer Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1979, (1ª edició).

DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

DURAN I CAÑAMERAS, F., “La orfebreria catalana”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, Vol. XXXIII, juliol – desembre de 1915. pp. 79-249.

MAINAR, J., L’Art Català, Vol. II, Barcelona, Aymà, 1958, (1ª edició), p. 173.

TRIADÓ, J.R., Història de l’Art Català. Vol. V. L’època del barroc, s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984, (1ª edició).

M. Àngels Canut

Historiadora de l’Art

Imatges de Ramon Manent tretes de DALMASES, N. – GIRALT-MIRACLE, D., Argenters i joiers de Catalunya, Barcelona, Destino, 1985, (1ª edició).

Imatges Clàudia Aymamí