Joieria fenícia i ibèrica

publicado en: Joieria, Publicacions | 0

Joieria fenícia i ibèrica és el títol de l’article de

M. Àngels Canut publicat a la Revista Oficial del JORGC Esfera

n. 4  de Novembre de 2007

Joieria fenícia i ibèrica

Joieria fenícia i ibérica

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joieria fenícia i ibèrica

Els fenicis, en la seva expansió pel Mediterrani, arribaren a la Península Ibèrica, on van establir els seus assentaments a les zones del sud, Eivissa i, en menor mesura, al País Valencià, en el decurs dels segles VII aC al II aC. Aquesta colonització comportà un intercanvi cultural que derivà en una estratificació social, com molt bé ho testimonia la joieria del moment trobada als diferents jaciments arqueològics. A grans trets, podem dir que aquesta divisió social va ser conseqüència de l’aplicació tecnològica en els sistemes de producció i d’un comerç emergent, tant interior com exterior.

Observem com, a les joies i objectes d’orfebreria indígena, hi convergeixen elements iconogràfics provinents de les cultures grega, egípcia, mesopotàmica, egea, síria, micènica i etrusca. Les peces resultants esdevenen un ric mosaic de corrents artístiques. Pel que fa a la decoració, sovintegen els motius animals, (falcons, lleons, esfinxs), els vegetals (palmetes, rosetes, flors de lotus) i també els elements geomètrics.

Els fenicis, d’acord amb la seva vocació comerciant, van adaptar l’estètica d’altres cultures a les exigències dels nous usuaris, fins al punt que avui es fa difícil distingir entre la producció autòctona i la importada d’ultramar.

Algunes característiques de la joieria fenícia s’han desprès dels indicis que aporten les mateixes peces i del context artístic i cultural que ens aporta la història.

Tot fa suposar que calia una mà d’obra especialitzada per a la produció de les peces, a més d’un coneixement satisfactori del procés de fosa i del control del foc per tal de mantenir les temperatures adequades. Era necessària, també, la destresa artística per poder traspassar a les peces un dilatat repertori decoratiu. Podem imaginar que la creixent demanda d’encàrrecs feia que els artesans hagessin d’esmerçar tota la jornada en aquestes tasques.

Per a l’elaboració de les joies, els artesans fenicis se serviren de diverses tècniques, d’entre les quals destaca la filigrana, amb fils de metall que podien ser senzills, dobles, dobles múltiples, llisos, cargolats o bé formar granulacions. Els fils podien ser de secció quadrangular, cilíndrica o semicilíndrica, amb els quals es traçaven línies rectes, corbes i espirals. El granulat, el repussat, l’encunyat, el gravat i el modelatge (univalve o bivalve) van ser d’altres procediments emprats, com també la incrustació d’esmalts (aplicats a l’or i, en ocasions, argent o al bronze, amb les tècniques champlevé i cloisonné) i les pedreries (pedres precioses o semiprecioses –àgates, cornalines, cristall de roca– adaptades a la peça mitjançant caboixons o filigranes). En una mateixa peça de joieria fenicia hi podem trobar combinades totes les tècniques esmentades.

La diferència més rellevant entre aquesta joieria orientalitzant i la del període anterior és la important pèrdua de pes de les joies. Hi ha un estalvi molt considerable de matèria primera com a resultat de l’ús, cada cop mes freqüent, dels aliatges, que es realitzaven principalment amb argent i permetien d’aconseguir una major diversitat d’acabats. Per estalviar el metall preciós, es feia una ànima de coure o bronze als objectes que, posteriorment, es folrava d’or. La lleugeresa de les peces es compensava amb una abundosa ornamentació. El notable domini de les soldadures permetia de fer peces compostes o joies buides, i també d’aplicar decoracions a la superfície del metall. Les soldadures a pressió, o encaixos, van ser escassament utilitzades.

Les joies fenícies més comunes eren els anells, que també podien ser giratoris (fets amb pedres precioses o semiprecioses), les arracades, senzilles o dobles, els collars i les diademes. Més propers a l’art egipci són la creu ansada i els estotjos per portar amulets.

El tresor d’Aliseda (Càceres), trobat el 1920, és un bon referent de la joieria fenícia dels segles VII al VI aC, per la seva riquesa i importància. Presenta importants peces d’or decorades amb granulacions i filigranes. Actualment es troba al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Així mateix, la joieria dels ibers, pobladors del sud i l’est de la Península Ibèrica fins al sud de França, entre els segles VI i II aC, se’ns presenta amb una forta càrrega orientalitzant. Incorpora elements grecs procedents de la colonització dels territoris catalans i també de la presència dels grecs a la zona de Llevant i Andalusia.

La joieria ibèrica assimila trets de la fenícia, com ara les tècniques de treball, que seran les mateixes. En canvi, la utilització de l’or com a matèria primera decreix, en comparació amb les etapes anteriors, en benefici de l’argent. Apareix un nou tipus d’or al mercat, l’or fi, que passarà a ser el material més emprat.

S’aprofundeix en el coneixement de les soldadures, fet que permetrà als ibers de treballar millor les tècniques apreses dels joiers fenicis (granulat, repussat i filigrana). S’utilitza una nova tècnica decorativa, la impressió al tremolo.

Els ibers acostumaven a elaborar joies xapades amb làmina d’or, (damunt d’una ànima metàl•lica, sovint de bronze). L’aplicació creixent de soldadures, per la difusió del coure, els va permetre també de fer decoracions més complexes.

A l’entorn segle IV aC es produeix una estandardització formal i una democratització de la joieria ibèrica.

Són evidents les coincidències amb els fenicis pel que fa a les diferents tipologies d’anells. Les arracades, preferentment d’or, tindran grans dimensions. Els penjolls lluiran temes decoratius (motius vegetals, animals i màscares humanes). També s’obraran braçalets, fíbules, torques –habitualment d’argent– grans pectorals i diademes articulades. No seran tan freqüents, en canvi, els collars amb penjolls, que és el tipus de peça més senzilla, menys treballada.

Referents destacats de la cultura ibèrica ajuden a estudiar i interpretar millor la joieria d’aquest poble. En primer terme trobem la Dama d’Elx, del segle V aC, la representació del bust d’una dona aristocràtica que llueix unes joies que evoquen les trobades al tresor d’Aliseda. També són peces representatives de l’art ibèric la Dama Oferent del Cerro de los Santos o la Dama de Baza, ja que, gràcies a l’ornamentació que llueixen, podem comprendre i identificar la varietat de joies aparegudes tant als aixovars d’enterrament com als tresors amagats.

M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art