Fermalls catalans 1915 – 1945
Text adjunt a la presentació de l’exposició
Fermalls catalans 1915 – 1945
Galeria Hipòtesi – Barcelona, 1999
Hipòtesi presenta amb agrat l’exposició Fermalls catalans 1925-1945, dins del programa d’exposicions retrospectives, que amb periodicitat ofereix la galeria. La mostra acull el conjunt de més de noranta peces de notables joiers catalans. Es fa precís recordar que fa 8 anys, el 1999 Hipòtesi va presentar una primera exposició, titulada Fermalls catalans 1930 – 1950, en la que es va exhibir l’obra d’alguns dels joiers d’imprescindible assistència a l’edició actual, Jaume Mercadé Queralt (1889-1967), Ramon Sunyer Clarà(1889-1963), Pere Martí Vilanova (1890-1972), Joaquim Capdevila Meya (1876-1959), Manuel Capdevila Masssana (1910-2006) i d’altres autors anònims, en definitiva, d’un excel.lent col.lectiu d’artistes.
La persona esdevé un aparador mòbil a l’hora de lluir les joies i en especial els fermalls en els quals l’orfebre aboca amb llibertat expressiva la creativitat, l’enginy, la professionalitat i la mestria, mitjançant aquest suport plàstic alliberat més laxament de mesures al no restar tant en excés condicionat a la portabilitat de la joia. El fermall, habitualment és fixa a la roba mitjançant una espiga o agulla que la travessa, realitzada amb el mateix metall que la resta de la peça, una tanca de baioneta li atorga estaticitat quedant així aliena a les incidències dels moviments directes de cos, com en el cas de les mans i dels braços pel que fa referència als anells i a les polseres, o el que pateixen les arracades amb el bellugueig del cap i el condicionament afegit del pentinat. Així doncs, no és pas d’estranyar que en ocasions els elements que el conformen hi semblin dipositats casualment, circumstancialment, com si d’elements volàtils es tractésin.
Els fermalls escollits per l’exposició Fermalls catalans 1925-1945, tenen un element comú, una gemma semipreciosa de viu cromatisme que articula al seu voltant i amb perfecta harmonia un univers de formes i colors. Son joies fetes preferentment d’argent amb pàtines d’or, pedres, coralls, turqueses, perles i esmalts que s’afegeixen a la complicitat formal d’elements esculturals retrobats del període hel·lenístic o de sòlids elements arquitectònics de les cultures clàssiques de la ribera del mediterrani. Trossos de columnes amb filets arrodonits i capitells jònics de volutes ondulants, aquestes característiques son comunes en els fermalls realitzats entre els anys 1925 i 1930. Amb anterioritat, entre 1920 i 1925, hi hagué una recuperació dels acurats calats a serra fets amb platí i ara obrats en or i argent. Alhora que s’alternen amb subtilesa i fragilitat delicats elements naturals vegetals i d’altres que evoquen els fons marins, formes recargolades que es contraposen a altres més punxegudes en recordança a les estrelles de mar o les simulacions amb una perla embolcallada o emergent. S’emprà un ampli repertori de cenefes de ritmes insistents. Tot un imaginari dins d’una cronologia plàstica que no pot defugir de l’embogiment colorista, son els trets més comuns dels fermalls realitzats entre els anys 1930 i 1935. Tanmateix, altres joiells ofereixen un ritme impetuós dels metalls preciosos repetidament superposats en els que es combinen amb generositat distintes formes geomètriques de severs contorns més propis del cubisme, que poc a poc aniran adquirint un volum més considerable, seran els trets més comuns de les peces realitzades entre els anys 1935 i 1940. Davant d’un altre estil plàstic, on les joies presenten formes toves, fluides i lliscants, provinents del dictat de l’automatisme psíquic més propi del surrealisme, és el que reflecteixen les joies obrades entre 1940 i 1945. A voltes moltes d’aquestes obres d’art denoten un cert eclecticisme i fins i tot poden ser enfarfegades. Però el que és fa del tot innegable és l’elevat domini de l’ofici en aquests assemblages on la mestria resta palesa, des de la idea primigènia del treball, del dibuix de taller, a l’execució i construcció final de la joia amb l’empremta equilibrada del treball del burí i del cisell, així com i el ritme delicat del martellejat, o els preciosíssims treballs a serra, la minuciositat del clavat, la fragilitat gestual de l’esmaltat i l’acurat treball a la bescara de la peça que en ocasions és folrada.
Per l’execució d’aquestes joies, altament diferenciades de les del blanc lluminós del platí i dels diamants coneguts popularment com a coques de brillants del déco, i que ara son motiu de la present exposició, s’utilitzen els metalls alternats. Preferentment son obrats amb argent i l’or s’incorpora en plaqués o en imperceptibles detalls a manera d’anècdota, conformen una juguesca de tonalitats i d’acabats polits, crespats o mats, que poden ser coincidents amb els treballs de martellejat. Les gemmes més recurrents son les aiguamarines, les ametistes i els topazis… presentades en les talles rectangular, oval, maragda… i adaptades a la joia mitjançant angles, grapes, boques que poden ésser rematades amb filigranes o be fistonejades, ocasionalment s’emmarquen amb cenefes a vegades reiteratives. Tan mateix, s‘hi adapten les perles, les turqueses, els coralls, les marcassites i s’apliquen a manera de pinzellada, esmalts de base taillé de color blau, verd i vermell, colors d’arrel mediterrània d’una lluminositat resplendent, atorgant un cromatisme vigorós que evidencià la concepció pictòrica d’algunes d’aquestes joies, en les que es constata la total rellevància de l’artisticitat i del color front al valor material de la peça. La petjada de la pintura en les joies de Jaume Mercadé és latent, així mateix en la de Ramon Sunyer que no pot defugir d’aquesta proximitat amb el món pictòric per vinculació familiar. En les de Manuel Capdevila hi traspua la vocació de pintor de l’artista.
Cal agrair a M. Luisa Samaranch la seva nova aposta a l’hora per tirar endavant aquesta exposició i fer possible la realització d’aquest catàleg testimoni de l’exposició. Així mateix cal donar les gràcies a tots els col·leccionistes privats que mercès a la seva sensibilitat i gentilesa han deixat aquests estimats objectes personals amb el desig de contribuir a mantenir viva tasca desenvolupada pels orfebres catalans i perseverar en la difusió de la seva obra.
M.Àngels Canut
Historiadora de l’Art
(Barcelona, 1999)