Article de M. Àngels Canut titulat
En la mort de Manuel Capdevila. L’art de l’orfebre
publicat al diari Avui
24 de Maig de 2006
En la mort de Manuel Capdevila
L’art de l’orfebre
Manuel Capdevila, nascut el 1910, va morir el 18 d’abril a Barcelona, la ciutat on va néixer. Joier de professió i pintor per vocació, va simultaniejar totes dues activitats artístiques al llarg de la seva vida.
Ben aviat, ja als anys 30, la joieria de Manuel Capdevila era rebuda amb interès per la societat catalana, un reconeixement que ultrapassà també les fronteres. Les joies i els objectes primerencs d’orfebreria eren el resultat d’un projecte íntim carregat de sentiment i significació que cercava la dignificació de la joia, l’omplia de nous continguts fins a convertir-la en un mitjà d’expressió artística i li atorgava la categoria d’obra d’art.
Malgrat els anys de la desfeta, perseverà en aquest projecte i, des d’un apartament a la Rue Raspail de Bois Colombes de París, on residí durant els anys de la Guerra Civil, va improvisar un taller. Tan sols amb una estellera encaixada a la taula del menjador, les eines imprescindibles de calaix, fileres, un laminador, les mans i il·lusió, seguí amb fermesa el seu ideari. París s’erigí en el punt de partida d’aquest pla al qual sempre es mostrà fidel.
El coneixement de l’art contemporani, del cubisme en el doble vessant artístic de joier i pintor, facilitaren l’elaboració dels fermalls de plata i laca japonesa postcubistes que va dissenyar, en col·laboració amb el lacador Ramon Sarsanedas, durant l’estada a la capital francesa. Aquestes peces avui formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya juntament amb la Corona Kolbe.
Els fermalls es van exposar al Saló de Tardor de París el 1938. H. Maistre i R. Serlanges, en els seus respectius articles a les revistes Arts Revue Mensuelle Artistique, Litteraire, Musicale, Théâtrale i La Revue Moderne Illustrée des Arts et de la Vie, van elogiar la concepció personal i original i el caràcter renovador de les joies. Malgrat tot, els joiells restaren en l’oblit i fins al 1959, a l’exposició commemorativa del XXX aniversari de l’Escola Massana, Conservatori Municipal d’Arts Sumptuàries, no prengueren una projecció internacional. Des del punt de vista estètic, i en consonància amb les inquietuds plàstiques de pintors com ara Picasso, Gris i Braque, aquells fermalls obriren una fractura en els cànons establerts.
De retorn a Barcelona el 1939, Capdevila inicià la represa al taller familiar malmès pels anys del conflicte civil i n’assumí la direcció artística. Les roses, clavells i edelweiss creats en remembrança de l’estada al país veí, mostren una extrema exquisidesa i un elevat coneixement de l’ofici. Conjuminà l’afany renovador de l’etapa floral amb el tempteig i l’observació de nous materials: pedres de platja, branquillons de fusta, petxines, clars de lluna…, elements naturals que, amb una mínima manipulació, adquirien una extraordinària bellesa que implicà, alhora, una variació formal i la utilització de noves tècniques de treball. Joies úniques i personals que ampliaven les funcions tradicionals d’aquests petits objectes preciosos com a elements diferenciadors socials i personals. Joies amb materials austers i de continguts exultants. L’interès plàstic superà al material. Un enaltiment de la joieria que situaria Manuel Capdevila d’una manera preeminent a l’avantguarda de la joieria internacional, amb un postulat que transferí a l’orfebreria civil i també a la religiosa.
El 1947 la Comissió Abat Oliba li va encarregar la Llàntia del sardanisme per al monestir de Montserrat. Després d’aquesta primera obra en dugué a terme d’altres de gran monumentalitat, com ara l’antipendi, el baldaquí i les portes del cambril. Va fer extensiva la renovació formal i conceptual als objectes de l’aixovar litúrgic, en un treball delicat no pas exempt de sobrietat.
Eugeni d’Ors l’invità el 1954 a col·laborar en el XI Salón de los Onze, al qual presentà la Corona de santedat per al pare polonès Maximilià Kolbe, mort en un camp de concentració. Una corona concebuda amb espiritualitat i executada amb els materials que haurien pogut trobar els companys del camp de concentració on estava pres. Aquesta obra ha esdevingut un testimoni rellevant del seu postulat.
El 1959 Lluís Maria Güell, director d’art de l’Escola Massana i coneixedor de l’obra i les inquietuds de Capdevila, li proposà la creació de l’aula oberta de joieria, des d’on incità els seus alumnes a la profunda reflexió sobre nous plantejaments de la joieria contemporània i desvelà un ventall de noves possibilitats a aquests joves aprenents de l’ofici. Establí contactes amb l’escola Kunst Werkschule de Pforzheim, capdavantera els anys 60 de la nova joieria, una manifestació inicial d’intercanvi cultural entre els dos centres de pedagogia artística. Confirmava l’orientació de la joieria catalana als nous corrents europeus.
Dels anys 70 ençà, Manuel Capdevila va participar activament en la vida artística catalana i va alternar l’ofici de joier i orfebre amb el de pintor. La seva activitat professional ha estat reconeguda amb l’atorgament dels següents premis, medalles i distincions honorífiques: el 1967 va rebre la Medalla d’Or de l’Estat de Baviera a l’exposició Form und Qualität de Munic. El 1979 va ser nomenat soci honorífic de l’Agrupació d’Orfebres FAD. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya, i el Cercle de Joiers de Barcelona i la Federació Catalana de Joiers, Orfebres i Rellotgers li dedicà un homenatge. El 1991 fou nomenat soci d’honor del Conservatori Superior de Música del Liceu. El 1993 el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya organitzà una exposició antològica de la seva obra (pintura i orfebreria) i va ser elegit acadèmic honorífic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1999 li va ser atorgada la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona. El 2000 el Museu de Montserrat li oferí l’exposició homenatge Manuel Capdevila pintor + orfebre.
Diferents museus i col·leccions privades i públiques han recollit joies i objectes d’orfebreria seus. En destaquem: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de les Arts Decoratives, Museu d’Art de Montserrat, Copoteca del Foment de les Arts Decoratives, Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg i Schmuckmuseum Pforzheim im Reuchlinhaus.
M. Àngels Canut
Historiadora de l’Art